A l'any 20 la família Buxadé Adroher emprengué el viatge de tornada de cap a la pàtria enyorada. Enrere quedava Puebla, l'Estat mexicà, on el matrimoni havia anat a fer les amèriques i tornà enriquit. Guanyaren dolçament molts de doblers treballant la pastisseria. També feren una fortuna en fills, que foren tants com set.

Aquell matrimoni que emigrà jovenet retornava per a viure els feliços anys vint al seu poble nadiu, Santa Coloma de Farners, capital de la comarca de La Selva, dins les terres gironines dels Països Catalans.

L'any 1927 la família es traslladà a Barcelona però aquest cop ja no partiren tots. A Santa Coloma hi deixaren una filla, na Maria, que tocada d'amor, es va casar amb n'Emili Serra, natural d'aquella contrada.

El matrimoni que formaven en Joan Buxadé i na Maria Adroher anà a Barcelona amb quatre fills i dues filles, na Daria, i na Mercedes que era la menor de tots els germans. Mirau-les a les mexicanes, que ho són de presumides, solien dir les demés al·lotes de la barriada quan les veien passar pel carrer. I és que les dues germanetes feien com enveja, sempre tan contentes vestides amb roba de diumenges i pentinat molt coriós.

Daria i Mercedes creixien alegres, estudiaven a un col·legi de monges i es feien grans per encarar la vida. Quan els esdeveniments de la guerra civil de 1936, Daria tenia 22 anys i na Mercedes 18. Al mes d'agost, al Principat s'organitzaven milícies per a combatre el feixisme que, a força de sang i foc, avançava perillosament. Amb entusiasme popular es formaven simultàniament la columna Durruti per anar a lluitar al front d'Aragó, i una expedició per alliberar les illes dels militars colpistes. De les Balears i Pitiüses sols Menorca havia pogut mantenir-se lleial a la República.

Al igual que centenars de catalanes, les dues germanes s'allistaren a l'expedició a Mallorca però elles no ho feren com a combatents, sinó com a infermeres de la Creu Roja.

Amb la il·lusió de qui creu segura la victòria botaren del vaixell i prengueren terra sota un sol agostenc a un rocam vora la platja de sa Coma, d'aigua molt clara i gran arenal. Durant dies pogueren banyar-se a aquella i altres platges que, prop de la blanca arena el mar tenia el mateix color del cel. Curaven ferits al campament general que disposava d'hospital improvisat al casal vora la platja de sa Coma, allà prop hi havia l'Estat Major comandat pel capità Bayo.

Prest formaren un grup de cinc infermeres que es convertiren en amigues inseparables, sols una d'elles era gran d'edat, na Maria Garcia, de més de cinquanta anys, una altre era de nom Merche i l'altre escrigué durant aquells dies un famós Diario de una miliciana.

A sa Coma arribaren a esporuguir-se una mica perquè aterraven nous combatents i cada cop tenien més mal aspecte. Les cinc formaven un grup i seguint ordres anaven baratant d'hospitals improvisats el front de guerra. Un d'ells, era a una casa abandonada, on hi havia un piano que Daria musicava volent restar tristor als guerrers ferits.

Les coses començaren a anar malament, les dones foren privades d'anar a la platja, militarment no es guanyava terreny i arribaren avions de caça italians que inutilitzaren els hidres republicans; a més, aquells avions feixistes metrallaven els hospitals en destriar els distintius de la Creu Roja.

De vegades no tenien per menjar i sovint patien diarrees a causa d'haver consumit un excés de figues tardanes d'agost. Ni el defalliment podia impedir a aquelles milicianes de causa noble que anassin per cases abandonades a tota pressa a cercar roba per els infantons de matrimonis que es passaven el bàndol republicà tan sols amb el que portaven damunt, fugint dels falangistes que afusellaven tots els esquerrans.

El dia 31 d'agost, tocades d'enyorança i preocupades per no haver rebut correu, escriuen una tarja postal de les coves del Drach als seus pares, donant unes notícies millors que les que s'estaven produint a la realitat. El text escrit a llapis era aquest: Queridos papás. Nos encontramos perfectamente. Cuando escriban haganlo a las señas siguientes. (Buque hospital Marques de Comillas, Hospital Torre Nova), pues como estamos de enfermeras esta es nuestra dirección. Continuamos avanzando, cada vez hay mayor entusiasmo. Esperamos que nos escribireis enseguida. Muchos besos de Daria y Mercedes. 31.8.36.

El dia 3 de setembre es presentava davant la costa de Llevant el cuirassat Jaume I i el creuer Llibertat per protegir el reembarc de les tropes republicanes, ja que el govern de Madrid no considerava la reconquesta de Mallorca prioritari a aquells moments. L'operació es va realitzar durant la nit i matinada del dia 4 de manera ràpida, fet que propicià que quedassin petits grups de milicians a terra. Daria, Mercedes, les infermeres i uns quinze milicians foren presos a prop de sa Coma. A elles i un grup de milicians les portaren a l'Escola Graduada de Manacor, convertida en presó provisional. Les infermeres varen ser passejades pel poble dins un camió, amb les mans nuades i vestides amb la seva habitual granota blava i el braçal distintiu de la Creu Roja. Però la propaganda feixista, de la mateixa manera que havia fet creure que la retirada dels republicans era una victòria militar, ara estenia maliciosament que les infermeres no eren tals, sinó dones que havien vingut no sols a combatre sinó també per a satisfer sexualment la tropa. Les infermeres varen ser traslladades a un cafè de sa Bassa, ex local de la CEDA convertit en quarter general dels colpistes. Allà, els Dragons de la Mort, cos d'èlit de repressió fundat pecomte Rossi, torturaren, humiliaren i violaren repetidament les infermeres.

Era un dia de setembre calorós i molt assolellat, sobre les onze del matí i davant l'entusiasme d'una part de la població, varen ser duites a peu de sa Bassa fins al cementiri del camí del Port. Durant el trajecte reberen tota casta d'improperis. Una vegada haver arribat al seu darrer destí, poc abans d'afusellar-les, varen ser obligades a dir Arriba España!. Però cridaren «Viva España la roja», mentre alçaven el puny esquerre. Els seus cossos caigueren a terra, mentre la seva sang jove i generosa es barrejava amb la terra amarada de sang republicana. Daria i Mercedes, les dues infermeres catalanes, quedarien lligades per a sempre amb la nostra terra, a on descansen. Els trets retronaren per tot el poble; no tothom sentí satisfacció. Hi hagué també calfreds i plors d'impotència. La germana major, Maria, abandonaria Espanya l'any 1948 havent perdut el seu marit Emili a la guerra, a més de Daria i Mercedes. De tornada a Mèxic intentà una protesta formal del govern mexicà davant l'estat espanyol pels mals tractes rebuts per les seves germanes.

Si va ser cruel la mort de Mercedes i Daria, també ho fou la de la seva mare, dona Maria Adroher. Mesos després de la mort de les filles, ella en va tenir notícia. A partir d'aquell moment els metges no trobaren remei a una pena incurable que acabà amb la seva vida. Mancaven pocs dies pel Nadal de 1937.

Tomeu Ferrer, escriptor