La meva repadrina, deu fer devers 100 anys, potser no tants, es va jugar amb un veïnat seu que el qui morís primer dels dos li sortiria a l’altre a contar-li com era el més enllà, si és que de veres existia. L’amo en Peixet, pobre, se’n va anar primer, però mai va comparèixer per complir la seva promesa; “els morts, per tant, no tornen”, solia dir la meva repadrina, convençuda que si en Peixet no se li apareixia, era perquè, simplement, no podia, ja que si no, tan amics com eren, segur que ho hagués fet. 

Tanmateix, la meva repadrina s’equivocava. Els morts sí que poden tornar, si no estan ben enterrats: no descansen bé, es remouen i es queixen, volen i necessiten la pau que en el darrer alè de la seva vida no pogueren tenir. Talment ho demanava a crits aquell home de la casa que feia por a les rondalles: “feis-me llum!”, gemegava, des d’un racó, i tothom tremolava i fugia. Però aquell home que feia tanta de por només suplicava un poc claror per acabar un llibre, i fins que no ho fes, no se’n podia anar en pau. Havia d’acabar la història, i tancar-la, del tot. Només així, tranquil·lament, aquell fantasma desapareixeria, del tot. 

La nostra, d’història, n’és plena de morts que sempre tornen, i això és perquè estan mal enterrats: en cunetes, en fosses comunes, davall antics ametlerars ara convertits en polígons industrials, urbanitzacions horribles o camps de golf. El far de pedra d’homenatge al crucero Baleares enmig de Palma és la llum que no els deixa dormir bé, que no dóna consol a qui en necessita, que quasi 80 anys després d’aquella catàstrofe, segueix atraient fantasmes del passat als seus peus, com les mòmies i bubotes arnades que s’hi aplegaren dissabte. 

Tals personatges -amb la incomprensible col·laboració d’ARCA- argumenten que el “monument”, per anomenar-lo de qualque manera, és un record a les víctimes dels dos bàndols de la guerra espanyola. Com que les mentides tenen les cames curtes, no importa ni perdre el temps en contestar. El monument està dedicat a qui està dedicat, que no és a res més que al Feixisme. No és, com diuen -mentiders- un record pels 9 infants mallorquins que moriren a la batalla del cap de Palos, sinó una exaltació del Feixisme, del fanatisme espanyolista que no va tenir vergonya de sacrificar nou infants mallorquins, carn jove i tendra, per la seva creuada nacional. 

I aquells nins? Els nou fletxes, què són, sinó víctimes del franquisme? Nou adolescents enviats per uns pares cegats d’odi i fanatisme -i covards: no hi anaren ells- a lluitar a primera línia a una guerra especialment sanguinària que amb prou feines devien entendre, destinats a fer-se “homes” dins un context de violència i repressió, por Dios y por España. Quin pare que estima el seu fill quasi imberbe l’enrola en un creuer de guerra, el millor de l’exèrcit nacional, perquè aprengui a matar? Quina ment malaltissa pot estar orgullosa que el seu infant, el seu nin, sigui un objectiu militar susceptible de ser bombardejat, ametrallat, fet presoner i de patir totes les atrocitats de la guerra? 

El Baleares es feu tristament famós pel bombardeig sobre la gentada que fugia de Màlaga cap a Almeria per la carretera de la costa el febrer de 1937. Prop de 5000 persones hi moriren, la majoria civils: moltes mares abraçant els seus fills, intentant-los protegir de les bombes del Baleares, com si només amb l’amor les poguessin aturar. L’amor que unes altres mares, les dels fletxes mallorquins, no tengueren, ni pels seus fills ni pels fills de les mares de Màlaga. Famílies senceres que traïren la confiança cega que tot infant té en els seus pares en enviar-los a una mort probable en un escenari de violència i patiment. 

Aquells nou al·lots són també víctimes del Baleares. I, com tants de milers encara dins les cunetes, des del fons de la mar on jeuen, reclamen la pau que no tengueren en vida, la que els seus pares els robaren, la infantesa que els prengueren. La pau que totes les víctimes del franquisme mereixen, i que a Mallorca, només trobaran quan el “monument” del Baleares sigui pols i s’esvaeixin, per sempre, els monstres que l’enrevolten.