Avui fa cinc anys vàrem fer història. El 29 de setembre de 2013...

Molt bé. Ja hi som. Davant els escenaris prevists: imminent proclamació formal de la República...

Sembla que, definifitivament, els esdeveniments a Catalunya s’estan precipitant...

Sabem, per experiència pròpia recent, que les enquestes electorals són bastant poc de fiar -encara reim de les que es publicaren el maig-, però les que darrerament s’han publicat s’orienten totes cap a una mateixa tendència estatal...

Avui que llegeixes aquest article, sàpigues amic que aquest no és un divendres qualsevol, com ho han estat tots els darrers divendres de novembre anteriors de la teva vida.

Els atemptats sanguinaris a la capital de França m’aplegaren a Perpinyà, la nostra ciutat del Nord. Si no encara no ho heu fet, hauríeu de conèixer Perpinyà, tranquil·la, discreta, vella, bellíssima, exquisitament provinciana.

Que em perdoni Shakespeare perquè, una vegada més, li gastem més o menys la seva cita més famosa i manipulada alhora. El príncep Hamlet, quan es plantejava el dubte, de ser o no ser, de  viure o no viure, passava, de fet, una situació complicada, en l’amor, amb  la seva família, en el regne de Dinamarca.

La meva repadrina, deu fer devers 100 anys, potser no tants, es va jugar amb un veïnat seu que el qui morís primer dels dos li sortiria a l’altre a contar-li com era el més enllà, si és que de veres existia.

Tot i els problemes dels darrers dies, estic convençut que els pactes d’esquerres acabaran bé, de la millor manera possible. Han estat quatre anys de molt d’esforç, lluita, i també il·lusió, i unes ganes immenses de canvi, com perquè ara no hi acabi. 

Hem guanyat. Estam tan acostumats a perdre que ens ha sorprès a nosaltres mateixos, això de guanyar, i diumenge, no sabíem ben bé com celebrar-ho; a Bunyola com a mínim, no havíem preparat res.