M’encanta allò de “de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta”, sempre m’ha fet gràcia. Aquesta fina ironia, com també les cançons, que en els temps que a Mallorca encara hi manaven els botifarres -tampoc fa tants anys- era el canal discret per a la disconformitat, la dissidència, però sobretot, el consol de tanta de gent: que per fer grans porcades no es pot ser un qualsevol.

Enfora queden els dies de Bearn que el franquista Villalonga enyorava: ja no tenim senyors com els d’abans, però les porcades continuen. La casta feudal va ser substituïda per la casta hotelera, i els pagesos explotats, per treballadors -i treballadores!- explotats, a 12 hores el dia per la meitat del sou mínim, set dies a la setmana durant la temporada alta.

Si una cosa tenen els porcs, com els conills, és que es reprodueixen massivament, i de cada porc en surten una ventrada de porcells; això també passa amb les cuques molles o diversos tipus de paràsits. I tot i que de porcs de la casta autòctona ja en queden més pocs, des d’Espanya n’hem importats a bastament com per mantenir els nivells suficients de porqueria -i quan aquesta escasseja, fins i tot l’importam de la resta d’Europa-: resumint, els mallorquins matenim i aguantam tota casta de porqueria.

Això dels porcs i la casta m’ha vengut al cap en conèixer l’anunci de propaganda del PP que la banda coneguda com a Federación Empresarial Hotelera de Mallorca, FEHM, ha pagat a doble pàgina aquest cap de setmana a diaris mallorquins. Tots tenim amics o parents que fan o han fet feina al sector turístic o de serveis, i tots coneixem històries de com, cada quatre anys, els hotelers donen instruccions sobre què s’ha d’anar a votar; però potser mai com fins ara havíem vist una campanya tan descarada de la FEHM a favor del PP.

Tornant al porc, és un animal egoïsta, gelós del seu espai: menja sense miraments i no deixa que ningú se li acosti si no és per ser engreixat encara més. Només quan l’han de matar, quan veu brillar la fulla de la ganiveta en aquest ritual de retrobament col·lectiu mallorquí que són les matances, l’animal se’n tem que li ha arribat l’hora, i comença a giscar i bramular desesperadament, com si bramant pogués canviar el destí fatal que li espera, amb un crit que fa certa llàstima i tot, el darrers esgüells d’una vida mesquina, enrevoltada de merda i d’autocomplaença que no ha conegut res fora de la soll.

Antigament, quan un poble es cansava dels seus senyors i de la seva casta, igual que amb els porcs, també solien fer matances, i així acabà més d’un rei i més d’un senyor, i tot era festa: les festes i les revolucions tenen molt més en comú del que la gent es pensa, -festa sí, lluita també!, solíem dur escrit a les camisetes-. D’ençà que hem substituït ganivetes per paperetes, els caps i colls de la casta governant solen estar més segurs -no en va, varen ser ells els que promogueren aquest canvi metodològic-, però encara som a temps, la gent, de donar-los qualque disgust.

Ara arriba un d’aquests moments. La FEHM no està acostumada a patir, però per primera vegada en molt de temps es veu demoscòpicament intimidada, en franca minoria, i llança els seus darrers esgüells, sigui en forma d’amenaces, d’apocalipsi o d’anunci als diaris.

Però com deia aquella cançó que molts obrers mallorquins de principi de segle solien cantar, ara que arriba un altre juny, esmolem ben bé les eines, perquè, com és ben sabut, a cada porc li arriba el seu Sant Martí. I això és d’aquí a no res.