Que em perdoni Shakespeare perquè, una vegada més, li gastem més o menys la seva cita més famosa i manipulada alhora. El príncep Hamlet, quan es plantejava el dubte, de ser o no ser, de  viure o no viure, passava, de fet, una situació complicada, en l’amor, amb  la seva família, en el regne de Dinamarca.

El regne d’Espanya, certament, viu una altra situació ben complicada. Un autèntic drama, carregat de patetisme, que faria les delícies, ho sé cert, d’altres grans artistes dels nsotres temps com Miguel Gila o Pepe Rubianes. Seria graciós, no obstant, si no fos perquè la tragèdia, com la tempesta del màgic Pròsper, ens pot enfonsar a nosaltres també. Shakespeare és tan universal que serveix per tot.

I doncs, en aquest sainet, quin ha de ser el nostre paper, el de les Balears? És evident que els esdeveniments es precipiten a una velocitat difícilment assumible, i que cada escenari suposat és ràpidament superat per una situació novament complexa. El regne d’Espanya s’està desintegrant, com una banyera que es buida, i Catalunya n’era el tap que la mantenia plena; se’n va Catalunya, i es destapa tot: la gran farsa democràtica, econòmica, de llibertat i justícia, de tolerància, la gran mentida que s’ha construït durant 40 anys per tapar les vergonyes d’un règim corrupte, masclista i brut, amb un rei borratxo, i una economia subsidiada i concentrada al voltant d’un reduït nucli de poder estatal.

Alguns, benintencionats ingenus, pensen que és possible solucionar tal merder amb una simple reforma: substituir un rei borratxo per un altre de més decent va ser un primer pas. Substituir un president inútil i corrupte per un altre de més decent, creuen, pot ser la solució definitiva. Cap com aquesta: baratar personatges no canvia l’argument de l’obra; ho veim cada dia a totes les sèries i culebrons, on personatges que crèiem essencials moren o se’n van, i n’entren de nous, sense que això transformi el sentit essencial de la trama, que no canvia. Espanya no canvia.

Ser-hi o no ser-hi, idò, aquesta és la qüestió. Jo som dels que pensa que sí, que val la pena ser a Madrid amb un diputat -o dos-, almanco ara, però amb la consciència i, si se’m permet la paraula, la missió, de no anar a fer cap paper, sinó a fer de crític i denunciar allò que és en realitat: l’estat espanyol és una farsa, una òpera bufa, i com més aviat s’acabi, millor per tothom, ciuyadans espanyols inclosos. No es tracta d’anar a demanar una Espanya més amable -com l’atac de pujolisme que han tengut, 30 anys després, els amics de Compromís-, sinó a denunciar que, amable o antipàtica, l’argument sempre és el mateix, i els que reben, els que perden, també.

És una oportunitat històrica, la primera en 300 anys, i seria una pena deixar-la passar. Però serà en un context de canvi profund de decorat: sigui com sigui, les eleccions espanyols del 20D suposaran un nou paradigma a Espanya: amb un “problema català” agreujat, amb crisi, amb una probable reforma constitucional regressiva, la força que tendrà un sol diputat no podrà ser més que simbòlica allà, a les Corts, però pot ser molt significativa aquí, per la gent d’aquí, perquè fer evident i visible el que ja fa anys que es denuncia -però no amb prou força-: la inviabilitat econòmica, cultural, social, ambiental o de drets elementals que ens suposa ser part del Regne d’Espanya. Que no val la pena. És, doncs, una oportunitat històrica per començar a construir un relat d’alliberament nacional, el de començar a fer visualitzar a la majoria de la nostra gent la inutilitat i l’estupidesa de formar part de la tragicomèdia espanyola.

MÉS ha triat un bon candidat, feiner i honest. Però MÉS tampoc ha assumit encara, o almanco no plenament, la necessitat de traçar un full de ruta, a més o menys mitjà termini, que ens dugui a l’autodeterminació. Es diu, es repeteix, que això és així, però la gestió és una altra. Una gestió que -alerta amb això- no hauria de llastrar les possibilitats d’èxit d’un bon candidat com n’Antoni Verger. 

L’obtenció d’aquest diputat, que sens dubte reforçaria l’espai polític que Més representa, hauria de ser l’inici d’aquest camí. En canvi, si la feina a Madrid es limita a reclamar una porció més ben dotada de la misèria autonomista, haurà estat un esforç inútil i d’un èxit escàs.