Sabem, per experiència pròpia recent, que les enquestes electorals són bastant poc de fiar -encara reim de les que es publicaren el maig-, però les que darrerament s’han publicat s’orienten totes cap a una mateixa tendència estatal: baixada espectacular del PP, però no tant com hom creuria; baixada encara més espectacular del PSOE -aquesta sí, creïble, vist el seu candidat-; pujada immensa de Ciutadans -bon candidat, millors aliats fàctics- i la destrempada de Podem, ben lluny d’assaltar res. El neo-pujolisme de les esquerres dels Països Catalans (En Comú, Compromís) i gallegues (En Marea), amb el seu objectiu de contribuir a un govern espanyol simpàtic, quedaria, amb aquests resultats, amb paper banyat.
Si es confirmen les enquestes, sembla que, una vegada més, haurem de donar la raó a en Pere Sampol: Espanya no té remei. No hi ha remei per a un país atrapat dins un estat, que no és més que una xarxa clientel·lar d’interessos econòmics i jurídico-administratius, amb una capacitat d’autoprotecció sorprenent, com s’ha vist els darrers mesos amb l’Operació Rivera. Així doncs, la reforma d’Espanya ja només passa per la ruptura de l’estat espanyol.
En el nostre patit país, Més es prepara per guanyar el primer diputat no espanyolista de la nostra història parlamentarista. “Et sentiran”, ens diuen, i de ben segur que si l’amic Antoni Verger treu l’acta, es farà sentir, no en tenc cap dubte. El problema no és per tant que no ens sentin, sinó que no ens escoltin: “et sentiran, però no t’escoltaran”. Ja es podrà esgargamellar en Toni Verger demanant REB’s -com si no haguéssim rebut ja bastant- o bonficacions compensatòries de la insularitat, que al tripartit espanyolista li entraran per una orella i li sortiran per l’altra.
En aquest escenari de blindatge centralista que s’advé, valdrà la pena estar atents a la reacció de les confluències pactistes. A Jordi Pujol li ha costat 40 anys i l’honor prendre consciència que el seu pactisme era inútil i fins i tot contraproduent; fracassat l’assalt de Podem, insistiran en la via pactista, altrament coneguda com la de fer retxes dins l’aigua, la gent d’En Comú o de les Marees gallegues? Ho dubt molt. Com creis que reaccionarà el PNV si, com pareix, EH Bildu és la força més votada a Euskal Herria, i el govern espanyol es converteix en un búnker reaccionari?
Ens acostam a un carreró sense sortida, on l’esperança blanca de tenir qualcú no ja que ens senti, sinó que ens escolti, és quasi impossible. Només queda plantejar, com ja s’ha plantejat a Catalunya, com es plantejarà a Euskal Herria i a Galícia, escenaris de ruptura.
I aquí? Idò aquí el mateix. Si Espanya no té remei, si el finançament no millorarà, si l’autonomisme no proporciona les eines per bastir un projecte polític de benestar popular -educació de qualitat, assistència sanitària universal, renda bàsica, ecologia, democràcia, normalització lingüística-, captius d’una hegemonia més reaccionària que mai, quina és l’aposta política del sobiranisme majoritari més enllà d’un nou REB?
Potser no toca plantejar-ho ara en campanya i esperar que flueixin els esdeveniments, però tocarà fer-ho després de dia 20. Tocarà plantejar tots els escenaris possibles: el del pactisme, si es vol, el de la negocació simpàtica; però també, i aquest és el més probable, el d’una ruptura amb l’estat i amb l’autonomisme. És que no tendrem altre remei.
