Fixem-nos amb el que passarà als pobles. El 24-M són moltes les candidatures sobiranistes o amb un component sobiranista/independentista important. A municipis com Manacor, Sineu, Bunyola, Pollença, Maó, Ciutadella, Ferreries, Artà, Santa Margalida, Alaró, Deià, Valldemossa, Formentera, Sant Joan, Esporles, Campanet, Sencelles o Montuïri, per citar-ne alguns, hi pot haver governs presidits per candidatures de tall sobiranista; això, sense comptar que a Palma, fins a tres candidatures recullen, amb més o manco pes, el sobiranisme, i fins i tot a Calvià, la coalició d’Esquerra Oberta podria obtenir representació. Dia 25 de maig potser ens trobam davant un mapa municipal més sobiranista que mai.

Tot i que curiosament el debat territorial sobre les Balears no apareix, de moment, en campanya, més prest que tard se n’haurà de parlar; decidir-ho tot també ha de voler dir decidir això. El Principat planteja unes eleccions decisives just en tornar de l’estiu, que serviran de referèndum per la independència, i les espanyoles seran, com a molt tard, el novembre. Abans que s’acabi l’any, idò, a les Balears ens haurem de començar a plantejar el tema, i sobretot si hi ha un mapa sobiranista contundent als municipis, seria imperdonable deixar passar l’oportunitat: què feim a les Illes si Catalunya s’independitza? L’estat espanyol -les relacions de poder i xarxes d’interessos personals que fan que aquest estat existeixi- entrarà en crisi i estarà obligat a replantejar-se, i davant això, estam preparats? Tenim un relat, una estratègia, ni que sigui, no per proclamar cap autogovern, sinó just per plantejar els termes d’un debat seriós sobre el tema? De moment, no n’hem sentit res, però la qüestió no es podrà postposar per molt de temps més.

Els ajuntaments poden i han de ser la base per començar aquest debat. Fins ara, el sobiranisme de base muncipal ha estat poc actiu, per no dir inexistent. Els partits sobiranistes, com com el PSM o candidatures independents, s’han dedicat, fins al dia d’avui, a gestionar, segurament millor, les mínimes competències que disposaven, però no hi ha hagut mai una política sobiranista activa coordinada des dels consistoris, una Federació Municipalista pròpia, per exemple -i no mantenir-se dins la Federació d’Entitats Locals controlada sempre pel PP-, integrar-se dins l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, crear una Xarxa de Municipis per la Llengua que, en aquests quatre anys, hagués permès dotar d’un cert suport institucional les iniciatives en defensa del català i donar una certa continuïtat al procés de normalització. Etc. I en general, crear estructures que permetessin articular un relat i una estratègia d’aprofundiment democràtic i de ruptura amb el marc de l’estat espanyol. Per decidir-ho tot. També les relacions ecòmiques i laborals, també les qüestions mediambientals, també la gestió del poder públic, també el respecte deifnitiu a la llengua; també la relació territorial entre nosaltres i l’estat espanyol.

Cada parcel·la d’espai que l’estat, perquè no li ha quedat més remei, ens ha hagut de concedir, una vegada guanyada no ha de servir per limitar-se a la gestió plana, per més que sigui eficient. El nostre objectiu no és, o no ha de ser, com ha estat fins ara, fer una millor gestió dels escassos recursos que l’escassa democràcia espanyola ens deixa, sinó construir una autèntica democràcia per gestionar tots els recursos possibles, allò que, com a individus i com a col·lectiu, ens pertoca. I la sobirania, la independència, es fa fent-la: construint i creant espais i polítiques de sobirania, demostrant que és possible a base de fer-la possible. 

Necessitam començar a dotar-nos d’un relat, una estratègia i unes pràctiques per quan el debat esdevengui inevitable. Fer poble mentre feim país.