La bena de Jaume Matas

Tot ell és una bubota del que era. Matas sempre havia estat un personatge patètic, d’una mediocritat aclaparadora, colpidora, que tanmateix dissimulava amb brillantina, corbata, prepotència i amics de Madrid. Desposseït de tot això, el seu patetisme es mostra impudorosament, quasi diríem que ofensivament. I el pobre l’intenta tapar com pot, amb el que té a mà, com si una bena de la infermeria de la presó, per ella mateixa, pogués sanar la magnitud del seu mal.

Durant quatre eterns anys, Matas va fer i desfer, sobretot desfer, el que li va donar la gana. Es va voler construir un petit país, el nostre, a la seva imatge, com fan els dictadorets de repúbliques uràliques o bananeres: un país patètic per un president lamentable. Un país de lladres per un president lladre també. Un país lleig, submís i desfigurat, mancat d’ètica i estètica, com ho estava ell.

Gran degué ser la infecció que ens inoculà, que quatre anys després d’ell, hi tornàrem a recaure. Matas no és bo per res sinó és per fer mal: encomana mediocritat. A Mallorca i a Eivissa, sobretot, les cicatrius que ens deixà, el mal per on transita el seu virus, encara és ben visible: autopistes, autovies, ponts, Son Espases, Palma Arena, urbanitzacions fantasma. Tota una obra personal pagada amb doblers de la corrupció i amb la voluntat del mal, amb l’estúpida banalitat del seu mal.

Mantenir tota aquesta infrastructura viva i cara significa, en el fons, acceptar que alguna cosa bona va fer Matas; significa legitimar, en certa manera, la seva obra, la seva banalitat i la seva mediocritat, la seva corrupció. Significa, de fet, donar per bo el seu model de país lleig i brut. Cada kilòmetre d’autopista innecessària, cada sortida que no duu enlloc, cada ascensor que no baixa i cada velòdrom que no funciona, però que seguim tenint i mantenint, i d’alguna manera, aprofitant, dóna per bo la seva obra, la seva república bananera, la seva província espanyola per a PedroJotas. És molt difícil curar l’infecció dormint amb els mateixos llenços bruts.

Tecnològicament parlant, no seria difícil reduir l’impacte de totes les barbaritats urbanístiques de l’època Matas. Si bé hi ha ferides que no podrem curar mai, potser, les podem minimitzar. I d’altres, simplement, esborrar, fer desaparèixer. Per curar-se, fa falta voluntat i valentia, la que no va tenir el segon Pacte, per exemple, per no acabar construint l’hospital de Son Espases, i tot seguit haver de fer un pont més alt que el campanar del monestir de la Real: barbaritat urbanística una rere l’altra, tal com el mateix Matas havia planejat.

Si una cosa li hem de reconèixer a l’ex-president és que va ser valent: no va dubtar en fer tant de mal com va poder, costàs el que costàs. Valentia, en aquest cas empesa per l’estupidesa, que manca que sempre que l’esquerra governa les Illes: tan acostumats estan -estam- a acotar el cap i rebre, que no hem sabut imaginar unes illes diferents del país mediocre de Matas primer, ara de Bauzá. Però tampoc ens imaginàvem que veuríem un ex-president del govern a la presó, i ja hi és.

Les coses, per tant, només passen si es desitgen. És hora, idò, de demanar, de demanar-nos, quin país volem, si el de Matas o el nostre.