Allà a Tunis, el restaurant Le Malouf, al 108 de la rue de Yugoslavie, feia temps "anys" que estava tancat per reformes. Cada vegada que hi passava veia la porta entreoberta i els arbres del jardí petit que guaitaven per damunt l'alta tàpia. Pensava que seria interessant anar-hi, si un dia arribaven a obrir. El fet d'estar a la vora del meu hotel em donava la possibilitat de comprovar que l'antic restaurant mai no havia acabat les obres. Hi havia moviment, però no de clients, sinó de treballadors que, tira tira, suposava que algun dia ho tindrien llest.
Al començament del passat Ramadà quasi estava a punt. Fa un mes funcionava a les totes. El local ha mantingut el seu nom clàssic: Le Malouf, però la resta tot és nou, impecable. Des de l'entrada, que dóna al bar, a la terrassa i al restaurant. El passat novembre sortia de l'hotel i en dos segons entrava dins un món ple de refinaments. El primer dia vaig conèixer el francès-espanyol Thierry Espaze, director del local, també vaig triar una taula que ja, cada nit, seria el lloc estratègic des d'on observar la vida. Em sorprenia "però per què?" que a Tunísia hi hagués un establiment tan ben preparat i amb un personal molt professional. Llavors, de mica en mica, descobria que era gent que havia sortit d'una escola d'hoteleria i que, per tant, coneixien perfectament el seu ofici. El xef, francès, i el cap de sala, tunisenc, tenien l'art gastronòmic i el tacte perquè la cosa anés perfectament. Així que les meves nits tunisenques quedaren definitivament traslladades a Le Malouf que, per afegitó, oferia la música en directe de l'Orchestre Kaiserses. Obrien ampolles de Selian negre, i la floració de la terra desbordava les copes. Sortien els plats de la cuina i tot era una fantasia de composició, colors i sabors. Dringaven les copes de cristall encès. S'enlairaven els esperits. I cada dia, cada nit, alguna cosa especial prenia el vol dins la sala gran de Le Malouf. Allò era el regal a dies de trotar encalçant descobrir els llocs encantats de la zona. Anar al Mercat Central o arribar fins a Zaghouan per trobar el començament de l'aqüeducte que duia l'aigua fins a Cartago. Cada cosa formava part del «tot» del país. Llavors, a la nit, cada nit, Le Malouf era redós segur on fer vida. Molta vida.
