Avui penjava a les xarxes socials dues fotos del Bar Bosch. A una s'hi veia la terrassa que hi tenien abans i, a l'altra, la que hi tenen ara. La imatge parla per si mateixa, és clar, però crec que no està de més afegir-hi algunes paraules per complementar-la.
Cada dia que passa les ciutats i pobles que habitam són cada vegada menys nostres i més de les iniciatives privades, ja siguin bars, restaurants, botigues o hotels. Caminar pel carrer, en molts casos, s’ha convertit en una cursa d’obstacles per esquivar cadires, pissarres, taules, cossiols gegants…
Supòs que ara tocaria seguir parlant de París. O de l'amenaça terrorista de grups als quals hem omplert de doblers i armes. O potser tocaria parlar del derbi del cap de setmana. O de Brusel·les. O de les dades de consum familar per aquest Nadal. Al final, tot són excuses per no parlar d'un terrorisme que tenim instal·lat a ca nostra: el masclista.
No sé en quin moment de la nostra vida ens acostumam a tantes morts alienes. Ens acostumam a saber que a qualque punt del món s'estan cometent crims i assassinats en nom de vés a saber què.
Ja han passat gairebé dos mesos d'ençà del 27S i ahir, al Parlament de Catalunya, s'hi va aprovar la declaració d'inici del procés d'independència, amb els vots favorables de Junts pel Sí i la CUP.
Quan vaig començar a endinsar-me en la militància política tenia molt clar que l'aprenentatge que necessitava emanaria de les persones que em precedien, de les persones més grans i amb més experiència que jo i els meus 15 anys.
Aquest dijous vaig seguir la constitució de la mesa del parlament a través d'IB3 ràdio durant vint o trenta minuts. Si no fos perquè sabia que escoltava la ràdio pública de les Illes, hi havia moments que feia rialles. La gravetat, però, és que en tot moment tenia la sensació d'estar escoltant un programa de baixíssima qualitat i rigor, amb comentaris masclistes i paternalistes amollats amb total normalitat.
Fa un temps vaig haver d'escriure un article sobre la LOMQE. Per fer-ho, és clar, em vaig llegir tota la llei. Tota. A banda de les faltes ortogràfiques que ja presentava des de la primera pàgina, en acabar de llegir-la només em venia un adjectiu al cap per definir-la: perversa.
Mentre escric aquestes línies, es compleix un any d'ençà que l'Ajuntament de Barcelona va intentar desallotjar el Centre Social Autogestionat Can Vies.
Han passat 1460 dies des que el règim de Bauzá es va instal·lar a ca nostra. Segurament, molta gent no s'imaginava el que ell i el seu sèquit eren capaços d'arribar a fer. Però sabeu què és el més important? Que el (des)govern tampoc no s'imaginava del que era capaç la població illenca.