No sé en quin moment de la nostra vida ens acostumam a tantes morts alienes. Ens acostumam a saber que a qualque punt del món s'estan cometent crims i assassinats en nom de vés a saber què. I, malauradament, ens acostumam a que les morts sempre les posin les mateixes persones: les que no tenen res, les de baix, les ignorades. Quan aquestes morts es traslladen a ciutats com París, Nova York o Londres, però, se'ns fa saber des de tots els canals possibles que totes les morts tenien un nom i una vida darrere. Alguns mitjans, en moltes ocasions, s'encarreguen de donar valor a unes vides i, així, menysprear-ne d'altres.

No ens enganem: els assassinats del passat divendres a París mereixen tota la nostra repulsa, tota. Però també la mereixen els milers d’assassinats ocorreguts a d’altres territoris oblidats pel colonialisme occidental. Perquè mentre que el succeït a París tingué lloc la nit d’un divendres, a Iraq, Síria, el Kurdistan o Nigèria passa dia rere dia, barri a barri. A l'Àfrica, Boko Haram ja ha assassinat aproximadament 17.000 persones. Només en el que va d'any, han destruït 1.100 escoles a Nigèria, Camerun, Chad i Níger. Fa poc més de 10 dies, ISIS va executar a 200 criatures síries. A Palestina, Israel fa anys i anys que massacra a la població i els aplica un apartheid extremadament dur, on els checkpoints, la violència i l'abús són el pa de cada dia. Dijous passat mateix, 43 persones van morir també a mans d'ISIS a Beirut, la capital del Líban. Aquests milers de persones també tenien una vida i una història darrere, però d'una vida i d'una història que ignores (o que et fan ignorar), no te'n pots interessar, que és el que finament volen que no facem.

Els interessa que no ens interessem per les mílicies kurdes que combaten ISIS, que no ens interessem pels nostres companys i companyes palestines, que no ens interessem pels milers de persones que s'ofeguen a l'Àfrica. Tot això els interessa perquè mentre no ens interessem per aquestes coses, no descobrirem que el finançament d'ISIS prové, precisament, dels països amb caps d'estat que, ara, apel·len a la pau. El capitalisme i la seva màquina bèl·lica sempre han funcionat a la perfecció, i segurament ara la seguiran engreixant amb una bona dosi de mesures de seguretat i control social perquè les persones ens sentim més segures. Però jo, què voleu que us digui, amb qui menys segura em sent és amb governs que financen i, per tant, avalen totes les atrocitats esmentades. Sobre les seves esquenes (anava a dir consciència, però està clar que no en tenen) recau el pes de milers de morts arreu de l'Orient Mitjà, mentre que a l'esquena de la població civil innocent hi recau tot el pes de la mort, l'angoixa, les pèrdues i la desesperació.

Precisament del pes de la guerra escapen les milers de persones refugiades aquestst darrers mesos. Els atacs de París, a més, han provocat una nova escalada de la islamofòbia i països com Polònia ja s'han negat a acollir a les refugiades, la majoria provinents de Síria. Davant aquesta situació, em neg i em negaré sempre a veure els meus germans i germanes musulmans com a enemics: amb mi, no hi compteu. No compteu amb mi per netejar la consciència dels homes de negre i les seves armes. No compteu amb mi per enfonsar encara més la humanitat. I, per suposat, no compteu amb mi per censurar i prohibir la mobilitat i la vida digna de milers de persones.