Supòs que ara tocaria seguir parlant de París. O de l'amenaça terrorista de grups als quals hem omplert de doblers i armes. O potser tocaria parlar del derbi del cap de setmana. O de Brusel·les. O de les dades de consum familar per aquest Nadal. Al final, tot són excuses per no parlar d'un terrorisme que tenim instal·lat a ca nostra: el masclista*.

Avui vull parlar del gairebé centenar de dones assassinades enguany (93). Avui farem un exercici, si voleu, bàsic, però que crec que malauradament encara, en ple segle XXI, en ple 2015, és necessari. Segons el DIEC2, el masclisme és una «actitud basada en l'atribució de superioritat a l'home sobre la dona». S'entén, no? Una persona és masclista quan creu (i practica, és clar) que l'home està per damunt de la dona: en drets, en privilegis, etc. Ara cercaré la paraula feminisme. El DIEC2 diu que és (en la seva primera accepció) un «moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l'equiparació de drets entre els dos gèneres». També s'entén, no? El feminisme no és allò que es contraposa al masclisme, és a dir, el feminisme no demana que la dona sigui superior a l'home, sinó que cerca l'equiparació de drets entre els gèneres. Com diria Gayle Rubin –activista i teòrica lèsbica– “una revolució feminista completa no alliberaria únicament a les dones: alliberaria formes d’opressió sexual, i alliberaria a la personalitat humana de l’armilla de la força del gènere”. Està clar, llavors, que si s'ha de qüestionar, censurar i eliminar d'arrel qualque cosa, aquesta cosa és el masclisme.

Segons dades del portal feminicidio.net, entre el 2010 i aquest 2015, s'han comès 658 assassinats i feminicidis a l'Estat espanyol. De mitjana, més de dues dones assassinades cada setmana durant cinc anys. Però... Vos sona que quan assassinen a una dona pel simple fet de ser-ho se vos ompli el mur de Facebook i de Twitter amb la seva foto? Vos sona que es facin declaracions constants a la televisió, als diaris i a la ràdio condemnant la mort d'una dona a mans d'un home? Vos sonen anuncis des de les Administracions amb partides pressupostàries destinades a la prevenció de la violència masclista en tots els àmbits? Segurament no, perquè això no passa mai.

Quants assassinats contra dones podem arribar a tolerar? Quanta submissió? Quanta hipocresia? No arribam a ser conscients que qui arma i finança als assassins masclistes és l'heteropatriarcat, amic inseparable del capitalisme. Un heteropatriarcat que en moltes ocasions és invisible, imperceptible als ulls de la població; un heteropatriarcat amb forma, per exemple, de micromasclismes instal·lats i enquistats a totes les esferes de la nostra vida. No és d'estranyar, llavors, que la gent no se'n dugui les mans al cap quan, amb les dades a la mà, encara n'hi ha que diuen que «són casos aïllats» o que els homes que assassinen són «malalts mentals». Però la realitat, malgrat ens la vulguin negar o n'hi hagi que no la vulguin veure, és que aquests “casos aïllats” i aquests (molt mal anomenats) “malalts mentals”, en realitat, són fills obedients i sans d'un patriarcat recalcitrant i assassí. Uns fills que no pensen renunciar als seus privilegis pel fet de ser homes tan fàcilment.

L'escriptor uruguaià Eduardo Galeano, tan lúcid com sempre, deia que els homes tenen por a les dones sense por. Segurament és així, però també és realista dir que cada dia que passa els homes ens atemoriu més: al carrer amb les vostres floretes obscenes que no vos ha demanat ningú, amb els vostres crits i amenaces, amb els vostres cossos invasius, amb les vostres mirades intimidatòries, amb les vostres imposades visions de tot i de tothom... Però també quan practicau una suposada neutralitat – que es tradueix en silencis – davant situacions clarament injustes i condemnables com quan les vostres companyes són assetjades, quan cobren (molt) menys que vosaltres per la mateixa feina o quan les vostres filles són víctimes de la cossificació i la hipersexualització. Els vostres silencis també maten, també maltracten, també perpetuen. Per això, quan per parlar sobre com duem a terme la nostra lluita (alguns) utilitzau conceptes com “feminazis” (i tota una altra sèrie d'insults en cadena, alguns més tòpics i típics que altres), ja ens perdonareu, però se'ns acaba la paciència. Jo, personalment, cada vegada que senti bajanades del tipus “el feminisme vol la superioritat de la dona” o insults com l'abans esmentat, els remetré al DIEC2.

A ca nostra també hi ha una guerra i l'està guanyant, de golejada, el masclisme. Ho combatrem o continuarem lamentant assassinats cada setmana? I els homes, voleu ser aliats (que no protagonistes) de la lluita feminista o en voleu ser enemics?

* Per no estendre'm més del compte, no parlaré de totes les violències masclistes (com els matrimonis forçats, els abusos sexuals, l’assetjament sexual i per raó de sexe o les mutilacions genitals femenines; entre d’altres) ni, per extensió, de totes les violències per raó de gènere com les que pateixen els col·lectius LGTBIQ. Vagi per endavant tot el meu respecte, suport i solidaritat.