Just quan el setembre comenci farà 11 anys que vaig venir a viure a Barcelona. Quan vaig arribar, els dos primers anys, vaig viure a l'Eixample dreta, entre l'Arc de Triomf i la plaça de bous de la Monumental. Gràcies al ja desaparegut - desallotjat, de fet - Ateneu Popular de l'Eixample vaig aprendre què era participar d'un espai autogestionat i sense cap tipus de tutela administrativa i institucional. Les meves primeres passes en el món d'allò comú, d'allò que ens pertanyia a totes a la ciutat que, cada vegada més, semblava un aparador d'un gran centre comercial (que és el que ha acabat essent).
Després d'una breu estada al barri de les Corts, vaig acabar aterrant a Sants, on he viscut i visc actualment, i on he après la majoria de coses que sé. Primer va ser la Burxa, periòdic mensual gratuït del barri, que enguany compleix 17 anys. Gràcies a la Burxa i perquè tenia la seva seu al CSA Can Vies, vaig implicar-me, també, en aquest centre social que la setmana que ve complirà 18 anys, malgrat l'intent de desallotjament de l'any passat. Però d'això us en parlaré un altre dia.
Quan vaig arribar a Sants, un dels espais que més em va cridar l'atenció va ser la Ciutat Invisible. Una llibreria i botiga de roba crítica que just ahir va complir 10 anys. A les persones que ens agrada llegir i formar-nos a través de la lectura, un espai com la Ciutat Invisible és el nostre refugi. Un refugi on trobar els llibres que no trobaríem a altres llibreries i roba amb missatges que fa anys que ens hem fet nostres. A més, un refugi on sempre hi trobaràs l'ajuda i la recomanació de persones que s'han deixat la pell perquè, precisament, nosaltres poguem fer-nos-ho nostre i gaudim cada vegada que trepitjam la botiga.
La Ciutat Invisible va ser la primera cooperativa que vaig conèixer, no sé quant fa: en Marc, n'Elba, n'Hernan, n'Ivan, en Manolín, na Natàlia, en Juan... Noms que vull escriure perquè s'ho mereixen i perquè han aconseguit sobreviure dins un món hostil i (ultra)capitalista, on les pràctiques cooperatives són com qui té un ca de color verd. La nostra ciutat, la invisible, ha crescut molt en una dècada: ha teixit complicitats, ha ajudat altres cooperatives a tirar endavant, ha creat xarxa, s'ha xapat el cap per dur a terme tallers i formacions molt enriquidors, ha dissenyat gràficament molta de la nostra roba i campanyes que totes tenim al cap, ha investigat i també ha publicat materials sobre el cooperativisme i la seva història... En definitiva, ha fet el més sincer i humil que podem fer des de la dissidència: posar al servei de tothom les eines necessàries i l'experiència per poder emancipar-nos en tots els sentits.
A Palma tenim un projecte que de ben segur seguirà les passes d'aquesta Ciutat Invisible del carrer Riego, però amb el nom de Transitant i al carrer Socors. Projectes com aquests són els que fan falta als nostres pobles i ciutats, i perquè siguin vius i tirin endavant necessiten el nostre suport i les ganes que altres projectes puguin triar el mateix camí. I, per què no? S'organitzin o es coordinin en l'àmbit insular.
També, per què no dir-ho, seria tot un detall que els partits que advoquen per noves maneres de fer política, si arriben a ocupar les ansiades cadires, també advoquin per no posar pedres al camí cooperatiu.
Però, tanmateix, com bé diu una de les camisetes més famoses de la Ciutat Invisible, hem pres la humil decisió de no retrocedir i, amb ajuda o sense, se seguiran creant espais on les pràctiques capitalistes quedin desterrades i on l'única tutela tolerada sigui la dels companys i companyes, d'igual a igual i braç a braç, amb la responsabilitat col·lectiva de continuar avançant per construir un món on valgui la pena viure-hi i treballar-hi.
Per tot això - i més - gràcies, la Ciutat Invisible. Gràcies, Transitant. I també gràcies i mencions especials a Coop57 i a la desapareguda - però no oblidada - Teteria Malea. Heu estat, sou i sereu exemple.
