No fa tants d'anys l'itinerari GR221 que en el seu tram de partió entre Alaró i Escorca passa per les possessions de s'Oliveret, Son Bergues, sa Font Figuera, Solleric i sa Casa Nova per accedir a Tossas Verds a Escorca, era inaccessible per mor de diverses barreres que tancaven el pas. Al menys eren set les barreres que en diferents llocs els diversos propietaris d'aquestes finques havien fet instal·lar per impedir i barrar el pas en el camí públic de muntanya que antigament connectava aquesta important zona olivarera de la Serra de Tramuntana amb molts de pobles del Raiguer i el Pla de Mallorca.

En diverses ocasions i acompanyat d'altres companys citarem la premsa en algunes d'aquestes barreres i reivindicàrem la recuperació i obertura d'aquest camí públic que finalment, en posar-se on li tocava a les diverses administracions, Ajuntament i Consell preferentment, ràpidament aquest camí fou obert al públic.

Per mor de la meva activitat professional he participat directament en l'obertura d'altres camins públics com el de Tossals cap Almallutx o el camí del Correu d'Esporles a Banyalbufar, per posar-ne dos casos. Record que el tram que havia de connectar Tossals amb el Prat i Almallutx fou desviat cap a la font des Noguer resseguint el marge de la canonada que du aigua del Gorg Blau cap a Cúber. Aquesta decisió fou presa, al meu parer equivocada, per mor d'una oposició molt agressiva per part de la propietat d'Almallutx, que desfeia les feines d'aclarida forestal i de margers que els operaris del Consell anaven realitzant sobre el camí antic i real.

En moltes altres ocasions vaig participar ben activament amb grups ecologistes o excursionistes en la recuperació d'altres camins públics com el de Ternelles a Pollença, Planícia a Banyalbufar, Es Cabàs a Santa Maria.... però altres igualment importants per a la qualitat de vida de la gent del meu mateix poble a Alaró, com el camí de s'Alcadena per can Cladera cap a son Penyaflor i Es Verger, com el de Los Damunt amb ses Quarterades per son Fuster, com el de sa Teulera cap al camí de son Fiol, el de ses Quarterades pel Puig de la Forca cap a Pere Rosselló i Oliver... amb la poca o nul·la receptivitat política habitual, tot sia dit.

Amb tot aquest preàmbul el que vull senyalar és que personalment he defensat, literalment, l'ús públic de camins públics, de la mateixa manera que he defensat igualment amb més fermesa la declaració dels espais naturals protegits com el de s'Albufera, Es Trenc, sa Dragonera o la Serra de Tramuntana per posar-ne alguns exemples. Dir això mai no pot ser contradictori amb la lluita i la defensa dels camins públics, ben al contrari, l'accés al medi natural per part dels ciutadans, els administrats, és molt important perquè qui coneix pot estimar i defensar. La població de Mallorca de gairebé un milió d'habitants, sense comptar amb els turistes, habita en ciutats relativament grans i amb pocs espais i zones verdes, és bo per la seva salut, la dels seus infants i per tant per al desenvolupament d'una societat sana, l'accés als espais naturals de muntanya, de vora mar o de zones humides i fins i tot diria de petits turons i barrancs, aquest ús del medi però, mai pot exercitar-se en contra dels valors naturals d'aquests espais protegits i això és el que seguit seguit qüestionen pública, insolent, grollera, mentidera i agressivament certs col·lectius o persones dits excursionistes o altres d'esport de risc com escaladors o corredors de travesses de muntanya a peu o en bicicleta. Val a dir que molt majoritàriament els grups esportistes d'aquestes especialitats han assumit de manera individual i col·lectiva les imposicions normatives que la protecció de les espècies i espais salvatges requereixen i que són els primers en modificar o suggerir correccions per fer menys impactants l'ús de la seva activitat al medi.

Però com deia abans altres persones o grups intenten atacar l'administració per la baula que consideren més fàcil i accessible i que segurament ho és, els funcionaris encarregats de l'aplicació normativa per a protegir de manera real, efectiva, in situ, aquests espais i les seves espècies protegides. Publicacions com Foravila.net s'acarnissen directament de manera personalitzada contra alguns funcionaris agents de medi ambient que són exemple de professionalitat en la defensa del servei públic de l'administració, és a dir defensen directament no ja la protecció del medi natural establert en lleis i normatives, sinó que defensen als centenars de milers de ciutadans, d'administrats en els drets de gaudir d'uns espais naturals protegits, ben conservats amb espècies de flora i fauna úniques en el mon en una illa rica en endemismes i críticament vulnerable a l'acció humana.

Les zones d'exclusió, on només està permès i autoritzat l'accés per part de l'administració per motius científics, i que són les zones on s'ataca més l'ús que en fa l'administració per part d'aquesta gent que abans citava, són normalment penya-segats i encletxes molt inaccessibles si no és en una especialització d'escalada o d'esport exhibicionista. Zones on l'èxit reproductiu d'espècies de fauna o de flora només està garantit sense la presència humana.

No puc deixar de recordar que la receptivitat i importància que se dona a aquestes opinions contra els funcionaris públics que protegeixen el medi, sovint no són la que haurien de tenir altres càrrecs de l'administració, funcionaris i polítics, sovint asseguts tot el dia a despatxos i que semblen defensar més aquests col·lectius contraris a les exigències de les limitacions a l'accés públic que als funcionaris que són atacats per realitzar bé les seves funcions encomanades per llei.