Hem pogut veure a través d'un vídeo difós per aquest mitjà de comunicació un incident lingüístic que consider que mereix la pena de ser comentat des d'aquesta tribuna. En les celebracions per l'ascens de la UD Ibiza a segona divisió, la presidenta del Govern de les Illes Balears, na Francina Armengol, va ser comminada per un ciutadà a parlar “en español!” quan havia començat el seu discurs de felicitació a l'equip eivissenc per l'èxit esportiu. En comptes de mantenir la llengua, com hauria fet qualsevol president de qualsevol país del món, la presidenta del Govern de les Illes Balears va passar al castellà (certament, després del segon crit, igual d'increpatiu que el primer).

L'existència del doble crit demostra la potència i la presència del supremacisme espanyol entre nosaltres. Aquí tenim molta tendència a veure els abusos arreu del món, a escandalitzar-nos del racisme als Estats Units o a França, a espantar-nos davant les discriminacions per raons de raça, sexe, religió, etc. Però deixam passar com la cosa més natural del món que algú ens increpi dient-nos, de manera comminativa i imperativa, en quina llengua hem de parlar (si gosam fer servir la nostra, cosa que ja no fan una bona part dels nostres conciutadans). El doble crit supremacista, en un país normal, hauria d'haver set contestat per un xiulet generalitzat de la resta d'assistents, de manera immediata. Imaginau per un moment que algú, quan la primera ministra de Dinamarca es disposa a parlar li etzibàs “Auf Deutsch!”, bramulant imperativament. O que algú, sense anar més lluny amollàs aquest “en español!” a les antigues colònies de Flandes. O, posem-nos en situacions de dependència política: que algú, al Tirol del Sud, pretengués fer parlar el president del Consell Regional en italià, en un acte públic. Em pos a Copenhague, a Ostende o a Bozen i no sé veure això de les Illes Balears. El públic assistent, en sortir del seu estat d'estupefacció, romandria inalterable? No faria res? Permetria que l'individu que hagués proferit els crits continuàs fent-ho tan tranquil? Idò aquí -així ho mostra clarament el vídeo i m'ho han confirmat alguns dels assistents- l'individu crida “en español!” i ningú no el fa callar. Hauria estat bé que algú de la directiva de la UD Ibiza hagués tengut la decència de dir alguna cosa així com “continuau, presidenta”, mentre enviava els segurates a fer que l'individu en qüestió es comportàs com una persona civilitzada.

D'altra banda, ni la primera ministra de Dinamarca, ni qui fos de Flandes o d'Holanda, ni el cap del Consell Regional del Trentino-Südtirol canviarien de llengua si algú els comminava a fer-ho en un acte públic. Només en situacions d'un supremacisme social irrespirable el president d'una comunitat autònoma canvia de llengua davant la increpació d'un ciutadà, d'un sol ciutadà. I en un acte públic, hi insistesc. Amb el seu canvi de llengua, la presidenta del Consell de les Illes Balears ens envia el missatge que la llengua no és important, que no fa falta que exercim els nostres drets lingüístics, que hem de plegar veles davant el primer supremacista que ens trobem. Ep, només si es refereix a la llengua! Perquè, per alguna raó que se m'escapa, ni la presidenta ni la majoria dels assistents a les celebracions per l'ascens de la UD Ibiza a segona divisió no callarien si algú increpava un altre ciutadà pel color de la seua pell, o si increpava dos persones del mateix gènere perquè es mostraven afecte, o si mostrava qualsevol altre tipus de conducta incivilitzada. I farien molt bé de no callar. De la mateixa manera que pens que fan molt malament de callar quan algú commina una altra persona a parlar “en español!”, sent a Eivissa, sent el català la llengua pròpia d'Eivissa, sent el català la llengua oficial i pròpia de les Illes Balears.

Potser en la part cognitiva immediata el ciutadà que va proferir el doble crit no es considera a si mateix supremacista. Potser el mateix ciutadà no va considerar que fent aquella increpació pogués ofendre ningú. Potser el ciutadà en qüestió simplement va trobar que era normal posar-se a bramular que la presidenta parlàs la seua llengua (la de l'individu, no la d'ella). Potser ho té tan interioritzat, potser ha mamat tant de nacionalisme banal, que troba que el seu comportament pot ser acceptable. Reblem-ho ras i curt: si les meues hipòtesis són certes, l'individu era per damunt de tot un mal educat. És l'educació allò que ens fa ser respectuosos davant llengües que no són la nostra, assistir a discursos que potser no entenem, assistir a actes o espectacles dels quals ens perdem tres quartes parts del contingut lingüístic... És l'educació allò que ens permet seguir una missa en gaèlic el Dia de Sant Patrici al cor d'Irlanda (sense entendre paraula de gaèlic), o celebrar el centenari de la independència de Polònia escoltant en discurs en polonès (del qual ens perdem més del setanta-cinc per cent del contingut), o seguir un monòleg en euskera en una festa de poble a la muntanya navarresa (sense pescar-ne ni cinc), i aplaudir-los, perquè ens han plagut. És l'educació que aquest pobre home ni coneix ni l'espera.