Torna-m’hi, torna-hi! Recentment, militants i simpatitzants del partit que mal governa les Balears han impulsat una Fundació Jaume III, a imatge i servei de la política guerracivilista que altera la convivència ciutadana i la bona feina dels educadors. La plataforma, saludada amb entusiasme des de la rància dreta monàrquica espanyola, està formada per persones conegudes per exigir el bilingüisme, quan cap d’elles escriu en la llengua de la terra i més d’una no ha dit mai “bon dia”. En una cosa han estat coherents: el nom escollit els hi va com sabateta a son peu. Com sol passar, els mites que s’evoquen defineixen a qui els enalteix. Qui va ser aquell rei insensat? Vegem-ho i tanquem així aquest nou intent de manipular les persones i la història.

Jaume III va néixer a Sicília el 1315. Després dels regnats del seu avi Jaume II, el Prudent, i del seu oncle Sanç I, el Pacífic, ambdós més partidaris de pactes que de guerres, Jaume III, el Temerari, va ser designat rei als nou anys, però no assumí la corona fins a la majoria d'edat, el 1335, després d'un consell de regència. Casat el 1336 amb Constança d'Aragó, filla d'Alfons III, el Benigne, i germana de Pere III, el Cerimoniós, va ser deslleial en els deures. El regne de Mallorca era subordinat al d'Aragó, segons el tractat de Perpinyà de 1279 (renovat a Argelers el 1298), i el rei de Mallorca devia vassallatge al rei catalanoaragonès. Jaume III defugí l'obediència de manera obstinada i reiterada i se li va obrir un procés amb imputacions greus d’haver conspirat, instat a insubordinar-se, encunyat a Perpinyà moneda barcelonina i fomentat la circulació de moneda francesa al Rosselló i a la Cerdanya. Lluny de rectificar i acatar la lleialtat deguda, donà per trencat el vassallatge de manera temerària i es guanyà el sobrenom que l'identifica. El 1343 va ser declarat culpable i desposseït del regne. En compliment de la sentència, Pere III desembarcà a Mallorca i, amb poca resistència, va retre les tropes del rei sediciós, el qual abandonà els seus i fugí a Perpinyà, on pretenia fer-se fort. Tanmateix, el juliol de 1344, Jaume III es rendí a Pere III amb l'única condició que li fos respectada la vida i la llibertat. Per condescendència, li foren mantinguts els dominis d'Omeladès i Carladès i el senyoriu de Montpeller, on l'any 1346 va morir la seva esposa en circumstàncies sospitoses. En pocs mesos, el 1346, Jaume III es va casar amb la seva cosina segona Violant de Vilaragut, entre fortes crítiques d'haver tramat la mort de Constança. A més, aviat es va veure que la rendició de Jaume III no havia estat sincera, sinó estratègica i un nou acte de traïció, perquè va vendre les terres d'Occitània al rei de França i va armar un exèrcit de mercenaris del Llenguadoc, la Provença i les repúbliques italianes per atacar Mallorca. En total tres mil infants i quatre-cents homes a cavall, oportunistes a sou que no tenien res a fer contra la perícia i l'entrenament dels almogàvers de l'illa. Jaume III tenia l'absurda esperança que els mallorquins s'unirien al seu exèrcit quan tothom sabia que el poble no anava d'ell. Des del desembarcament a l’illa l'11 d'octubre de 1349, per tot allà on passava el seu exèrcit: a Pollença, a Alcúdia, a Muro (on va destruir cases i conreus) i a Inca els mallorquins li oposaven resistència. Dia 24 d'octubre les tropes de Jaume III, des de Porreres, anaren a Llucmajor, on acamparen per atacar Palma l'endemà. El governador de l'illa, Gilabert de Centelles, des d'Algaida li va tallar el pas. El matí de dia 25 hi va haver l'enfrontament armat. La mala gestió de Jaume III com a governant es va veure superada per la incapacitat de dirigir el combat i, a les poques hores, un almogàver de Borriana li tallà el cap. D'immediat, les tropes invasores mercenàries es rendiren i el fill del rei, el rei Jaume IV que mai no regnaria, va ser apressat.

Molts d’anys després començà la falsificació. Historiadors insolvents com Santamaría i els seus aduladors (Jaime Martorell, Llorenç Vidal, Antonio Alemany...) han dit que Jaume III va ser “vilment assassinat” (a una guerra que ell va moure?), que era un heroi (un traïdor?) o que fou el darrer rei de Mallorca (d’un Regne que conservà les institucions fins que foren abolides amb els Decrets de Nova Planta el 1716?). Si una poetessa ridícula de l'Escola Mallorquina enaltí el mal rei, Guillem d'Efak a El regne enmig del mar, una història de Mallorca en cançons, definí en vuit versos la veritat:

Jaume III vol fer guerra i necessita doblers;
per poder guanyar Mallorques al francès ven Montpeller.
“Aquesta guerra és perduda – li deia el Cerimoniós –;
els mallorquins de Mallorques no volen sebre de Vós.”
El rei ja no és rei i, ara, ja no pot fer mal ni bé
que Gilabert de Centelles ha vençut Jaume III.

De llavors ençà, Mallorca, Catalunya i Aragó

junt amb València formàrem una gran federació!

Les coses són com són i no com volen els qui controlen els mecanismes del poder, perquè tot i que la història s’ha escrit a conveniència dels guanyadors, sovint la veritat destapa les manipulacions i deixa els mentiders amb el cul a l’aire. El nom de Jaume III no hauria d’encapçalar una fundació per atacar la seva llengua paterna (sa mare morí arran del part), sinó deixar de torbar l’ànim i l’enteniment. Potser així gaudiria del descans d’una turbulenta i tortuosa vida que, sense el suport dels seus, l’arrossegà a una mala mort.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo