Sí, he de dir, i per desmentir, de passada, els que afirmen que jo sempre escric contra el PP, que pens que el nostre president Bauzá aquest pic té la raó, encara ––sempre convé posar un emperò o un encara a les sentències massa redones– que ha fet curt. M’estic referint, com els lectors hauran endevinat, a la Llei de símbols. Si jo fos un escriptor més agosarat i menys escalivat – acostumat a ser malentès– posaria punt i final, aquí, a l'article, i així faria una mica de cas als qui, ben justificadament, troben massa llargs els meus escrits. Però, què voleu? som covard i tenc, a més–quin remei– una animeta pedagògica. Les dues coses m'aconsellen que abandoni els meus desitjos de brevetat i que intenti explicar o justificar l'afirmació que hi ha al títol i en les primeres línies del meu escrit.

Amb la finalitat abans esmentada, m'agradaria dir que la meva relació amb les banderes fou de ben jove purament circumstancial. Els meus companys de La Salle saben que hi havia un frare –en Berebere Stop, li dèiem– que si li pintaven, als fulls l'examen una bandera espanyola ens pujava un punt i jo –ho he de reconèixer– n'hi vaig pintar moltes de “rojigualdas”. Però, quan vaig arribar a València a estudiar medicina, la cosa va mudar de verd en blau. Vaig viure intensament el conflicte de les banderes. Per una part hi havia, a València, els blaveros, que defensaven la banda blava de la senyera –la paternina, li dèiem– i altres que defensaven –que defensàvem– la quadribarrada, sense els afegitons que ens desuneixen. La disputa –i qui conegui el caràcter i la cultura valenciana no se n'estranyarà– va donar lloc a anècdotes ben divertides, com la d'afegir una lletra o consigna al pasdoble “Paquito el Chocolatero”. Quan la música arribava al conegut “tam, tam, tam; tam, tam, tam”, nosaltres cantaven “sense blau, sense blau! Un argument que ens va ser del tot convincent que anàvem encertats fou la pregunta que ens feu a una festa, i sobre el cadafal, a la platja de la Malvarosa, una cantant generosa que ens demanà si la volíem amb blau o sense blau. Abans de formular dita pregunta, l'esmentada vocalista havia fet una mica 'd'estriptis' i havia quedat amb biquini: bragues quadribarrades i sostenidors blaus. Amb blau o sense blau?, insistí na Merxe. Endevinau quina fou la nostra i nostrada resposta?.

El problema de la bandera valenciana quedà resolt quan l’any 1979 parlà Fuster, el millor assagista europeu –ja sabeu la meva opinió– del segle XX. Fuster, lúcid com sempre, advocà per una democràcia sense himnes ni banderes. Ni visques, ni “vivas”. Les banderes i els himnes –assegurava i amb tota raó– tenen sempre un aire i un to militarista, bel·licós i exultant: contrari a la racionalitat. Dificulten la bona convivència, que és el que ell, i jo darrere, sempre hem cercat i cerc.

Enteneu ara el títol del meu escritet? És possible que la connexió valenciana del PP hagi dut a Bauzá a llegir Fuster i, mirau per on, que aquest hagi estat el fonament ideològic de la seva llei de símbols. És veritat que, com he dit en el títol, en Bauzá ha fet una mica curt. Però si el nostre president, així com sembla, s'ha convertit en un fusterià, hem d'esperar que ben aviat posarà remei a la seva mancança i prohibirà totes les altres banderes. Que per què ha començat per la senyera? A mi em sembla clar: perquè ha seguit un estricte ordre cronològic. De les banderes que ara encara flamegen als mastelers del nostre país, la senyera és la més antiga: és gairebé paleolítica. La “rojigualda” és una bandera indiscutiblement més jove. “Parvenue” comparada amb –anava a dir la nostra, no ho dic– la senyera. Però, insistesc, n'estic convençut –hi posaria un berenar de messions–: l'ampliació de la Llei de símbols, que prohibirà totes les altres banderes i himnes, anirà en el proper programa electoral del PP balear. I jo el votaré.

PD. Per a llegir Fuster podeu clicar aquí. 

Per sentir una bona versió de “Paquito el chocolatero”, clicau aquí.