El juny del 1941, poc abans de l'agressió a traïció de l'Alemanya nazi contra l'URSS, desenes de milers de soldats alemanys es preparaven per a l'atac des de Finlàndia, sobretot en el nord del país. Les autoritats militars alemanyes i finlandeses feia mesos que preparaven plans conjunts. L'agost del 1940, Finlàndia havia signat l'anomenat Acord de Trànsit, que permetia el pas de tropes i municions alemanyes per aquest país cap a la Noruega septentrional ocupada pels nazis. El Govern finès havia permès, a més, la recluta d'un batalló de voluntaris per a les Waffen SS, si bé amb la prohibició de lluitar contra la Gran Bretanya.

Per tot el país planava un cert desig de revenja contra l'URSS per l'atac del 1939-1940 i la posterior amputació de Finlàndia. Però, així i tot, el Govern de Hèlsinki desconfiava de Berlín. Segons el general alemany Waldemar Erfurth, la iniciativa per a la cooperació militar, el 1941, fou exclusivament dels alemanys. Els finlandesos sempre consideraven que els plans conjunts eren per fer front a un atac soviètic i, a més, mai no establiren una aliança directa amb Berlín. L'historiador britànic Arnol J. Toynbee ha explicat que "l'objectiu primordial de la política finlandesa era, segons sembla, la defensa". Així, ni els finlandesos ni els alemanys estacionats a Finlàndia no atacaren l'URSS el 22 de juny del 1941, el dia de l'atac sorpresa a més gran escala de tota la història. De totes maneres, en el discurs pronunciat aleshores per Hitler comprometia Finlàndia i vaixells finlandesos i alemanys minaven les aigües del Mar Bàltic per tal de bloquejar l'armada soviètica.

Durant alguns dies, es va mantenir una certa indefinició i tot feia pensar que Finlàndia encara podria romandre neutral. Però el 25 de juliol, els soviètics atacaren primer. Centenars de bombarders es llançaren contra 18 ciutats fineses. Encara que Moscou argumentà que atacaven els alemanys estacionats a Finlàndia, l'ambaixador britànic a Hèlsinki afirmà que l'ofensiva soviètica era indiscriminada. Així, i certament en unes circumstàncies diferents de les del 1939, Finlàndia tornà a declarar la guerra a l'URSS i començà l'anomenada Guerra de Continuació (1941-1944). Segons Toynbee, amb grans unitats militars alemanyes en el seu sòl, era "inevitable que els soviètics disparassin contra els finlandesos". I que aquests hi replicassin amb entusiasme, ja que la majoria de l'opinió pública era partidària de recuperar els territoris perduts el 1940. Consideraven que era la continuació de la seva particular disputa amb l'URSS i no la seva participació en una guerra mundial.

A partir del 10 de juliol del 1941, l'ara ben preparat exèrcit finlandès passà a l'ofensiva i durant la resta de l'estiu i la tardor d'aquell any recuperà els territoris ocupats per Moscou des de l'anterior guerra. Amb tot, el Govern del president Risto Ryti mesurà les seves passes. Durant dos mesos es negà a continuar l'ofensiva més enllà de les antigues fronteres. I quan finalment hi accedí, manà que els finlandesos no cooperassin en l'atac alemany contra Leningrad, fet transcendental, ja que la ciutat resistí durant dos anys a la Wehrmach. Si bé ocuparen la Carèlia oriental, que mai no havia fet part de Finlàndia però tenia una majoria de població finesa, cap a novembre i desembre passaren a la defensiva en tots els fronts i no avançaren més.

Però aquesta relativa prudència fou considerada insuficient per la Gran Bretanya, que els declarà la guerra el 6 de desembre del 1941. Quan es va fer evident que el III Reich no aconseguia derrotar del tot l'URSS, la situació dels finlandesos esdevengué ben complicada. Des de Berlín es pressionava infructuosament Hèlsinki perquè participàs en ofensives de gran abast contra els soviètics. Però després de Stalingrad (febrer de 1943), el mariscal Mannerheim, cap suprem de l'exèrcit de Finlàndia, va informar el Govern finlandès que Alemanya seria inevitablement vençuda. I aquesta derrota podia implicar la fi de Finlàndia no tan sols com a estat sinó fins i tot com a nació.