La primavera del 1343 el rei Jaume III de Mallorca venia a l’Illa amb un exèrcit de tres-cents cavallers i més de quinze mil homes d’infanteria i cobria amb ells la zona muntanyenca que va de Cala Fornells a Santa Ponça. Arribaven, passat un mes, el rei de Catalunya i Aragó Pere IV el Cerimoniós amb la seva tropa, la qual desembarcava sota els penya-segats del Cap Andritxol.

Els campaments d’uns i altres, dins els mateixos paratges, eren propers. El rei Pere, per tal de poder observar el desenvolupament de la lluita, pujà per uns penyalars i arribà al cim marejat, sense alè i amb la boca seca de tant suar. També se li havia romput el calçat i tenia nafres als peus. Demanà a un dels soldats que l’acompanyaven un bòtil que aquell portava. Seria d’aigua o vi.

Obligà el portador a prenir-ne un glop primer, no fora cosa que estàs enverinat. Veient que l’home no en patia cap efecte estrany, havent esperat una bona estona, dugué el bòtil als seus llavis i calmà la sed. Després contemplà quasi a vista d’ocell l’espectacle. La tropa illenca atacava enmig de gran desordre i els invasors, havent aturat un parell d’assalts, passaren a l’atac i feren fugir ben de quatres els mallorquins. Veient-se derrotat, Jaume III, en companyia d’alguns dels seus lleials, fugí per a no caure presoner, embarcant-se secretament.

Curiós fet d’armes que tingué els seus inicis lluny de Ciutat, fora murs, amb desembarcaments a la zona de Cap Andritxol, Cala Fornells i Paguera, llocs que avui se’ns antullen escenaris bucòlics i allunyats, per tant, de tota matança. Hotels, botigues, xalets, apartaments, habitatges amb pretensions senyorials i casetes d’esplai a l’antiga. Tot plegat, una població litoral nascuda entre les pinedes i les platges.

Hi ha també un oratori on es conserva un Crist amb fama de miraculós. Imatge, aquesta, que aparegué un dia a la platja, cremat i mutilat. Es creu que procedia d’un vaixell enfonsat a causa d’un incendi. Potser no hi hagué més supervivent que aquell Crist... Quantes coses no hauria vist aquella talla? Bogeria, desesperació, crim...? Ho conta aquell poeta castellà, Nulez de Arce, el mateix que dedicà un llarg poema al nostre Ramon Llull:

"Quants cops assegut a ta ribera/ Oh! Mar! Com si sentís/ l’abromadora veu de l’infinit./ Has despertat en la consciència meva/ fonda malenconia./ El teu tronar, el teu crit inacabable!" "Ai! Si ens poguessis dir tot el que saps!/ Què en feres de les naus/ amb les que solcà ta immensitat,/ la vana i tràgica ambició? On han anat? Com l’immortal oblit/ fins i tot els records, ton fons obscur es menja". Crist mariner, Crist nàufrag.