algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
23°

El cançoner de la Colombina (1534)

El Cançoner Musical de la Colombina és anomenat així perquè pertany a la Biblioteca colombina, és a dir, la que reuní al llarg de tota la seva vida Ferran Colom, o si voleu, Fernando Colón, fill del Descobridor del Nou Món.

Sabem que aquest Ferran era home de gran cultura i sensibilitat, que arrenglerà en els prestatges de la biblioteca no menys de quinze mil volums, entre els quals, el manuscrit que comentam. La Biblioteca Colombina, que heretà el seu nebot Lluís, abunda en temes de polifonia sacra i profana així com música instrumental. Dos centenars de volums que tracten de la música dels segles XV i XVI. Sembla que Ferran Colom adquirí a començaments de la tardor de 1534 aquest «cançoner», segurament copiat a Sevilla, puix que el seu compositor més destacat és un tal Juan de Triana, i un altre s'anomena Hurtado de Jerez. El tercer és Francisco de la Torre, natural de la mateixa zona. Les tonades, tristetes, com solien ser en aquella època, amb una ressonància quasi eclesiàstica, serveixen de suport a unes lletres populars i satíriques que ens capfiquen dins l'ambient que es podia viure a l'època de Cristòfor.

«Dime, triste coraçón,/ ¿por qué callas tu pasión?/ Cativo no sé que diga,/ A quien sirvo es mi enemiga/ plácele con mi fatiga/ de sespero galardón».

Més suggerent és aquell «Pinguele, respinguete, 'Qué buen San Juan es éste!», quan al·ludeix a les «entremaliadures sexuals» dels monjos i capellans de l'època: «Fuese mi marido/ a ser del arçobispo;/ dexárame un fijo/ y hallóme cinco/ Dos hube en el Carmen/ y dos en San Francisco».

La composició és de Juan de Triana. Anònima és, en canvi, la que ens parla dels amors d'una vella i un home jove, suposadament, aquest, mogut per la qüestió econòmica, argument de nombroses històries reals i literàries:

«Querer vieja yo,/ no quiera Dios no./ Una vieja como Sarra,/ los gargueros de guitarra,/ ya me dava una çamarra/ porque la quisiese yo./ Querer vieja yo,/ no quiera Dios, no./ 'Allá irás, doña vieja,/ con tu pelleja!/ Sospira como moçuela,/ dice que amor la desuela,/ rumia, al comer, como una oveja./ 'Allá irás, doña vieja!»

Les penes d'amor solen esser la temàtica general. Encara que les modulacions cadencials es basin en la tradicional melodia gregoriana, el missatge és ben sovint humorístic, cas d'aquesta altra peça anònima que diu:

«Niña y vinya,/ peral y habar,/ malo es de guardar...».

Llavors, la seducció d'una al·lota, verge i ingènua, enmig del camp, això a causa de les males arts d'un home ja granat. Advertència blanca en forma de cançó. Diu així:

«Viñadero malo/ prenda me pedía,/ dile yo un cordone/ de la mi ca misa...».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.