(Com a continuació de l’article publicat dilluns dia 30 de març,
Àlex Volney reprodueix avui la segona part de l’entrevista a la
dirigent anarquista Rosa Laviña, inclosa en el llibre de Sofia
Moro "Ellos y nosotros")

Va tenir un company del POUM que li digué en el seu moment: "Si ens casam deixaràs les idees!". Ella el va despatxar. L’emancipació de la dona començava a despuntar al voltant de la revolució. Rosa havia començat publicant el seu primer article al periòdic de les joventuts sindicals i exposava allò que "molts companys confonien llibertat amb llibertinatge". El seu pare havia col·laborat en la premsa d’esquerres; tant que li feien boicot retirant les comandes dels llibres d’escola. Un 1 de maig, quan cosia a Can Sitges, el pare havia dit que aquest dia no es treballava. A l’endemà, quan va anar a incorporar-se, el patró la cridà:  "No et seguis!!", li donà la setmanada i l’acomiadà tot dient: "Sàpigues que la política és només per als homes". Així començà, Rosa Laviña, i quan li demanes de qui és la política avui et respon: "Ara a França, anam al darrere. L’única satisfacció que tinc és no haver votat Sarkozy, que és un fatxa. Aquests dies hi ha hagut una manifestació i els antifeixistes hem sortit, a Tolouse no es podia caminar pel carrer.

Els seus votants se’n penedeixen i, potser, perdrà les pròximes eleccions. No sé de qui és la política, però, com sempre, ara reaccionen quan ja l’han votat...". Quan li demanes com veu el país, t’assegura que Palafrugell abans del 1936 era d’esquerres, "ara s’han tornat més materialistes, a la Costa Brava, només pensen a guanyar diners... abans volia morir on vaig néixer, ara prefereixo quedar a Tolouse". Insisteix que el seu referent d’aquells anys és el seu pare: "Ell és el meu gran exemple, el meu model. Sóc humanista com ell i com ell... no sóc de la ceba!!". Enmig de la guerra civil a casa seva van donar hostatge, van organitzar l’estada de quaranta nens que venien de Madrid escapant de les bombes i van adoptar Pilar, que havia quedat sense ningú. També van hostatjar soldats de les Brigades Internacionals, "saps, n’hi havia un que duia nom fals i després vam saber que era el Tito (el partisà) que arribà a presidir l’ex-Iugoeslàvia".

Anys més tard, per casa seva passaran molts guerrillers del maquis, "les reunions, a casa nostra, ens mantenien vius i útils a la causa". Hi passaren Massana, "que era un tros de pa", i Ramon Capdevila Caracremada, "i tots ens deixaren molt bon record". La gran majoria van morir als combats i van contribuir a la reorganització de la CNT. Enmig d’aquest ambient, havia tornat de visita familiar a Catalunya el 1964. Després s’assabentà que l’havien intentat agafar, però havia tingut la sort de marxar un dia abans que l’encerclassin. Ja no hi tornaria a entrar fins a la mort de Franco. Des de l’exili, el record més viu és de l’èxode i separació del seu pare. A Argelers havien separat dones i homes. "Veníem organitzades diverses famílies de Palafrugell per passar juntes la frontera. Vam entrar per Le Perthus i vam caminar juntes quatre dies".

"Les noies del poble teníem el lema de no separar-nos". Quan arriben a l’altre costat, mentre els desinfecten, la gent els mira "com si fóssim al zoo", "dormim sobre palla, molts nens moren pel mal estat de la llet. La bona, deien, per als nens francesos". "No ens deixaven encendre llums, no podíem llegir abans de dormir, només podíem cantar a les fosques. Se sentien les ones i els càntics. Encara record, com en aquells moments, les nostres veus ens feien oblidar la nostra situació". "Semblava que ens havíem separat per poc, però el pare estava molt delicat i vam saber, poc després, que havia mort i que ja no el tornaríem a veure". Abans d’instal·lar-se a Argelers, les havien fet muntar en un tren sense rumb aparent que, fent voltera i sense avisar, les tornava a Espanya. Quan se’n van assabentar, es van amotinar en un túnel, jugant-se la vida, amb les maletes sobre els rails, "preferim que ens mateu abans que tornar a Espanya".

Els restava només el camp de concentració, el setembre del 1939 començaria la Segona Guerra Mundial. A les memòries amplia la seva estada a Argelers, a l’infermeria i pellucant sobres de menjar per a la seva tenda i les seves companyes, la lluita diària per sobreviure a la misèria i la mort. Més tard trobaria feina i consolidaria el seu exili. El 1940 els alemanys envaeixen el país, però continua la lluita, fan pinya. Es reorganitzen, continuen la seva guerra que era la nostra. Donen suport als guerrillers del Pirineu. Si algú vol sentir-ne la veu i ampliar la seva història, Susana Koska ha duit a terme un film documental, Mujeres en pie de guerra, amb els corresponents testimonis de part d’aquelles dones que fins fa poc han sigut silenciades. La seva memòria, molts cops inèdita, roda de mà en mà, al llarg de la geografia europea.

En el primer Quadern Gris, l’original, Pla escomet contra el pare de Rosa quasi amb una pinzellada, és una escomesa continguda. Guanyada la guerra, en la reescripció, Pla s’hi recrea, han guanyat, i tot i no ser dels que han guanyat, ja va bé. En el segon QG escomet amb força i es recrea sobre el mort, i és que en aquest país, com en qualsevol altre, el millor escriptor que tenim, pot ser, a la vegada, un cap de fava covard de mesquinesa incomparable, atributs que es poden compartir en un mateix cos. Quan ens acomiadam, m’assegura que la seva lluita ara consisteix a fer-me arribar les seves memòries i facilitar-me, de primera mà, "tot el que sé de la teva família a l’exili". Rosa Laviña, la filla del llibreter anarquista, havia començat molt jove orgullosa de perdre la feina un dos de maig, col·laborà en la revolta i més tard acabà donant hostatge i suport als maquis com Cara Cremada. Així i tot, avui, només creu en la lluita pacífica com ha estat sempre tradició en el seu llinatge.