Fa anys que treballo en un llibre engrescador i pretensiós que per tenir, fins i tot, encara té una sèrie de capítols en blanc. La família poques coses sap de la nostra tia anarquista exiliada a la Catalunya Nord. Diuen que si no es surt pel món no es troba el que es cerca, però hi ha cops que és el món el que surt a trobar-te. Una tarda del 2007, estava a la llibreria fullejant una novetat fabulosa de Sofia Moro que es titula Ellos y nosotros, un seguit d’entrevistes a personatges que visqueren la guerra civil des de tots els bàndols possibles. Entre pàgines farcides de militars de Franco i de la República vaig trobar una Rosa, la Rosa Laviña (Palafrugell, Girona 1918). Tot d’una la seva foto i la seva cara, el seu pentinat, em van recordar, pel seu comú punt de coqueteria i les seves robes, les fotos de les nostres ties del mateix poble.

Tot començava a coincidir. Després resultà que havia caminat quatre dies cap a la frontera amb la nostra tia Palmira i sabia moltes coses de nosaltres. Els capítols en blanc han derivat en més capítols i aquests n’han fets de petits. A Tolouse vam recuperar el fil perdut, però no és de la meva família que els vull parlar. Aquesta senyora neix l’any de la mortal passa de grip i de la concepció del Quadern Gris. Avui, setanta anys després d’aquell èxode, aquesta noia llibertària parla sense intermediaris. Assegura que la veritat, avui, no la saben dir, que Franco va començar la guerra civil quan es va sublevar amb les tropes del Marroc. Que disposava de molta ajuda i que "nosaltres només ens vam defensar". Afegeix que tampoc saben dir que França i Anglaterra també ajudaren Franco. "Així és com vam perdre i no de les maneres que ens volen fer creure".

Quan li demanam per la gent que van matar els anarquistes i què hi pot afegir, a aquest delicat i manipulat tema, contesta amb la serenor que la caracteritza: "Quan un poble està oprimit, i al carrer en pateix les conseqüències, es fan coses que mai no s’haurien de fer. Això existeix a un costat i a l’altre. A Palafrugell hi havia algun cap escalfat, hi hagué algunes venjances... A Palafrugell van matar unes set persones, gent de missa. No hi havia cap necessitat de matar-les. A més a més, el comitè de guerra havia donat ordres que això no es fes..." Manifesta orgullosa que, dintre del que pot, encara procura ser anarquista. Per bandera hi posa la conducta, l’exemple, la seva manera de ser, el seu caràcter, que la fa actuar amb l’exemple, i no només les idees. Insisteix que s’ha de donar exemple i que només es pot avançar per l’escola, dia a dia.

"Els canvis s’han de fer a poc a poc, car ningú no és perfecte. La teva tia, com el meu pare, no hi estaven pas d’acord, amb cap tipus de violència, creien en la pedagogia, en l’escola... i que les armes s’han d’utilitzar, només, per defensar-se quan t’ataquen". Pensa que l’anarquia seria molt maca, però que hi ha molta feina a fer, que es necessita molta cultura i si es pogués dur a terme de mica en mica, aquesta tasca de cultura i educació, diu que aniria molt bé; un canvi aniria molt bé ara, així com va la societat: "Avui el món necessita un canvi". "Es necessita cultura" i li recordo que a Palafrugell es perderen obres d’art; en J. Pla en parla sovint d’aquest fet, li pregunto si en sap res, d’això: "A l’església de Palafrugell, el comitè de guerra havia barrat la porta perquè no ho fessin, havien tancat l’accés per a protegir el retaule i altres obres. Un cap escalfat hi posà una escala, a la part posterior, entrà pel darrere i hi passà. Ho cremaren quasi tot..."

A aquesta noia, de noranta-un anys, el que la va portar a recolzar la revolució fou que, a Palafrugell, la senyalaven pel carrer amb el dit: "La filla del Laviña", al seu pare l’havien despatxat de la fàbrica per les seves idees i, quan cercava feina, li deien "per a tu no n’hi ha". La patronal del poble es posà d’acord perquè ningú n’hi donàs. Un amic li deixà, després, uns diners per obrir una llibreria que quasi no donava per viure. Sí, ho han endevinat, és la llibreteria de l’anarquista Laviña que surt el darrer dia de novembre de l’any 1918 al Quadern Gris. "Jo, a dintre, hi cosia i sentia com els joves de la meva edat llegien les portades i deien que no valien res, que l’únic que valia era la filla del llibreter. Es venien pocs llibres. En Pla, en un punt, parla molt despectivament del meu pare i el meu pare era un modest llibreter, un pacifista total, humanista i vegetarià. A la llibreria no hi guanyava diners. "A l’aparador hi tenia Zola, Hugo, Volney... però es venien poc.

Contestant a la teva pregunta et diré que sí, el Josep Pla hi anava, però molt poc... a més, era un pocavergonya, un caradura i un fatxa!... aprofitava per no pagar mai. D’en Pla n’han fet un Déu i era un pocavergonya. Intel·ligent, sí, no pagava mai enlloc, però un pocavergonya i diverses persones m’han assegurat, al llarg d’aquests anys d’exili, que denunciava aquells que intentaven el retorn clandestinament. Als que es volien retrobar amb la família, els delatava. N’han fet un déu i aviat, fins i tot, el trobareu a l’escudella!! (Continuarà, dilluns que ve).