Per qüestions professionals, he estat una temporadeta reinstal·lada mentalment a la Generació dels 70, rellegint alguns autors i trescant una mica en la bibliografia sobre la matèria.

L’optimisme com a obligació” és una de les premisses que defensa Gregorio Luri a L’escola contra el món, i que es recull de forma central a l’entrevista que li va fer el diari Ara fa uns mesos, que ha estat compilada recentment a Educar millor.

Després del període de Presidència del Govern “en funcions” més llarg de la democràcia espanyola –4 anys, 2 mesos i 19 dies, si no m’he descomptat...

La productiva i recursiva polisèmia ha volgut que el procés d’emancipació de Catalunya sigui conegut arreu com “el procés” per antonomàsia. 

M’atrevesc a recomanar vivament una passejada per Palma a tots els que vulguin tenir una experiència insòlita i especialment plaent, llargament cobejada i a la fi feta realitat: caminar pel Mirador de la Seu sense les noses físiques i visuals de les desenes de cotxes que fins ara hi havien aparcat.

Desembossada finalment la situació política de Catalunya –o com a mínim allunyada la possibilitat d’unes imminents noves eleccions– ara hauria de ser el moment de repensar el procés –no el Procés– que ens ha duit fins aquí i, sobretot, dissenyar la millor manera d’avançar a partir d’ara.

Una jornada electoral en deixa moltes, d’ensenyances. No totes són bones de prendre, però de totes se pot aprendre alguna cosa. Segurament la conclusió més positiva del 20D és l’avançament de les posicions progressistes i, per descomptat, l’expressiu descarrilament del bipartidisme, després de 38 anys d’imperi.

La millora permanent del sistema polític pel qual s’és governat és, sens dubte, una aspiració legítima de qualsevol societat humana i, a més, el mètode que ha duit la humanitat a assolir l’imparable progrés moral que la caracteritza.

La notícia de la setmana ha estat sens dubte la confessió de Fernando Areal. El cunyadíssim de Jaume Matas i exgerent del PP de Balears, acaba de confessar davant el jutge que la campanya del PP de les Autonòmiques del 2007 a Balears es va finançar amb doblers negres. Notición? No gaire, francament.

La campanya de les eleccions catalanes de diumenge no ens haurà deixat grans gestos polítics ni missatges de profunda densitat conceptual. Fins i tot prescindint dels moments més “polacs” –els balls d’Iceta; els “latigos” i paròdies musicals de Pablemos, el monologuista de moda; l’estupor presidencial a Onda Cero...–