Després del període de Presidència del Govern “en funcions” més llarg de la democràcia espanyola –4 anys, 2 mesos i 19 dies, si no m’he descomptat...– Mariano Rajoy torna a demostrar que davall l’adust posat de registrador de la propietat i pare de família indolent, hi batega en realitat un revolucionari un precursor, un visionari... Un fenomen sense precedents que lidera l’avantguarda política sense que els mortals puguem capir la vertadera dimensió i sentit de la transcendental transformació que dissenya.

Primer va ser la prodigiosa mutació del clàssic lema liberal del “Laissez faire, laissez passer” en el molt més celebrat i escaient “Dolce far niente”.  Després, i mogut pel seu natural innovador, va instaurar la plasmacràcia, un enginyós sistema de compareixença informativa, asèptica i pragmàtica, a l’estil de la ciència ficció més clàssica –permesa pels periodistes, per cert... Més tard i, com tot bon polític, atent als signes dels temps, va ordir estratègies de proximitat, d’identificació amb la “common people”, i s’autoimposà una dura disciplina: només llegir el Marca i seguir íntegrament les retransmissions televisives del Tour de France.

Indubtablement, però, la negativa i desafiament al rei d’Espanya, que –pobre!– havia gosat demanar-li que formàs govern, com a força “que havia ganado las elecciones”, va significar un autèntic canvi de paradigma i va convertir el Bueno de Don Mariano en una de les icones borrokas més magnètiques i agressives dels darrers temps.

Resultava complicat superar una feta com aquesta, però l’eximi president Honoris Causa ho ha aconseguit. El nou dribling legal –disculpau la llicència futbolística, sé que a ell li agradaria...– ha pres una forma política innovadora i –pot ser– de “llarg recorregut”: la insubmissió constitucional!

Efectivament, Mariano Rajoy, ha decretat la suspensió de les lleis universals del sentit comú i la decència en la pròrroga de la 10a legislatura –seguesc amb els símils futbolístic, com veis... I és per això que, en un experiment autogestionari sense precedents, ha decidit que el govern que graciosament presideix estigui exempt del control parlamentari. Beyond the rules, com si diguéssim. Otegi deu haver empal·lidit... “No somos nadie”, ploren a Marinaleda...

I ara, em sap greu, però una pregunta realment incòmoda: fins quan??? Perquè la transitorietat és un concepte perillós en mans de Mariano Rajoy, que ha estat capaç de convertir la passivitat en el seu únic actiu polític.

Diuen que, si no hi ha acord, es convocaran noves eleccions que, en millor dels casos, se celebrarien a finals de juny. Diuen que res fa preveure un resultat gaire diferent de l’anterior, cosa que abocaria els polítics espanyols a noves rondes de negociacions, suspeses lògicament durant el mes d’agost –després del Tour de France arribaran els Jocs de Río, tu ja m’entens... Diuen que les noves negociacions no tendrien per què ser exitoses, de manera que el mes de setembre es podrien convocar noves eleccions, que se celebrarien –130 M€ mediante– el mes de desembre del 2016 –rom pom pom pom, rom pom pom pom...

Segons la lògica confusa de don Mariano, ell podria continuar tot aquest temps “en funcions” –ja duria cinc anys...– i, per tant, “desmelenado”. I el Regne d’Espanya podria continuar governat indefinidament per un dirigent de bioritmes minerals i referents geològics que ha ginyat una pràctica manera de burlar el control parlamentari. Molt millor continuar “en funcions”, que intentar que alguna cosa funcioni. On vas a parar?

Però no ens posem catastròfics. La nostra esperança és el propi Mariano Rajoy, que, fidel al seu esperit polític innovador, també ha subvertit el tòpic de les portes giratòries: ell es mor de ganes de tornar a “garabatear en Santa Pola”. Déu l’escolt.