El magnífic Rijksmuseum d’Amsterdam guarda entre els seus tresors una magnífica joia cartogràfica: un mapa de la Península Ibèrica, del 1553 (circa, òbviament, com totes aquestes coses...), atribuït a Agustin Hirschvogel.

Es tracta d’una peça de finíssima orfebreria sobre cristall de roca polit, policromat a base de  lapislàtzuli i or, i encastat en peanya de plata profusament treballada. El resultat estètic és magnífic, potenciat encara més, per la pàtina mate d’ocre i gris que li ha regalat el pas del temps.

El valor conceptual, però, no és menys meritori, ja que el mapa reflecteix, tal com es recull a la fitxa del museu, “els darrers coneixements científics” de l’època, de manera que art i cartografia van, una vegada més, de la mà.

L’observació més acurada del mapa, però, ens estotja un descobriment encara més sorprenent...

El perfil bellament retallat de la Península és “decorat” amb diverses miniatures heràldiques i “il·lustrat” amb alguns topònims majors. Poquíssims. Res gaire destacable. Per exemple, només dos o tres topònims en tot el flanc atlàntic. És a dir, només dues o tres entitats dignes de ser “anomenades”, al llarg d’un front litoral de més de 1.500 quilòmetres...

Excepció feta –i d’aquí la sorpresa– del perímetre marítim de les Illes Balears –aquests estranys territoris pen-insulars...– Qualsevol mallorquí que es passegi pel Rijksmuseum –i hagi sobreviscut a la Ronda de Nit– hi podrà reconèixer el perfil inconfusible de l’illa, ben fitat i escortat pels topònims familiars, especialment a la costa llevantina, on el grau de precisió i perícia és tal que hi trobam els noms de Capdepera, Cala Llonga, Portopetro i, fins i tot, Cala Figuera!

Òbviament, no és que el 1553 els petits accidents físics de Cala Figuera o Portopetro fossin “geogràficament” més rellevants que Sagres, Gata, Palos o el delta de l’Ebre, posem per cas, sinó que hi vivien  –i s’hi desvivien– bons geògrafs, cartògrafs i informants. Els que estimaren i apamaren un país petit, i el projectaren molt més enllà de les seves fronteres tangibles i imaginàries. El feren visible. L’eixamplaren.

Siguin quines siguin les seves dimensions materials, el que fa gran un país és la seva gent. En definitiva, i amb permís de Shakespeare, What is the country, but the people?

És per això que els habitants dels països petits tenim una responsabilitat afegida. La de l’autoexigència. Són menys per fer més coses, per fer-nos sentir, per arribar més enfora. I pocs voluntaris exteriors per ajudar-nos a treure castanyes...

En definitiva, i amb permís de Guardiola, aixecar-se prest i fer feina. Molta feina.