La millora permanent del sistema polític pel qual s’és governat és, sens dubte, una aspiració legítima de qualsevol societat humana i, a més, el mètode que ha duit la humanitat a assolir l’imparable progrés moral que la caracteritza.
No és estrany, per tant, que lamentem de vegades les limitacions i imperfeccions del nostre actual sistema de govern, la democràcia representativa, i que vegem com són de preocupants alguns dels seus efectes i defectes arreu del món: la baixíssima participació de l’electorat en determinats comicis, la tendència a la bipolarització i el bipartidisme propis de les economies capitalistes, l’escassa pluralitat dels resultats a causa de cuines i coeficients postelectorals que marginen les minories, la influència de la televisió i el màrqueting polític en la configuració del vot “lliure” i les noves platocràcies, per no parlar de les “dinasties” presidencials americanes.
En aquest lloable esperit de millorar el sistema democràtic actual i fer-lo realment “representatiu”, és a dir “reflex fidel” de les sensibilitats constatables del conjunt de les persones, és normal que intentem avançar cap a una democràcia no només “representativa”, sinó també “participativa”.
En realitat –tot sigui dit– és una mica agosarat voler canviar els sistemes de votació, sense haver incidit prèviament en els mecanismes que condicionen i determinen la formació de vot: els mitjans de comunicació pels quals ens informam de la realitat, les nostres prioritats i valors, la influència de la televisió en les nostres vides, el nostre nivell cultural i formatiu, els mecanismes econòmics als quals estam sotmesos... Però, vaja, no és la primera vegada que es comença la casa per la teulada i no sempre –Marx em perdoni– va malament del tot.
Si volem avançar en qualitat democràtica, no ens queda altra que imaginar nous mecanismes i posar-los en pràctica, encara que, òbviament, correm el risc d’equivocar-nos i d’haver de fer una passa enrere, com ha passat tantes vegades al llarg de la història, abans de trobar el camí correcte.
I, tanmateix, per no provocar massa danys colaterals, sí que convendria no oblidar alguns abecés obvis, i seguir unes pautes imprescindibles: Per exemple, que els processos participatius fossin clars i garantistes i s’hi poguessin fer lliurement noves propostes i esmenar les existents. Que se sapigués qui té dret a participar-hi i en quines condicions. Que no només fos possible fer-ho presencialment. Que fos possible participar en un determinat procés, però que també fos possible proposar-ne de nous. Que es determinàs clarament “què i què no” pot ser –o ha de ser– objecte de consulta. Que els límits de la participació fossin els criteris tècnics –en polítiques culturals, urbanístiques o de mobilitat, per exemple–, per damunt dels quals no hi pogués haver consulta possible. Que els representants o portaveus d’un moviment participatiu haguessin de ser elegits de forma transparent i realment democràtica. Que igualment poguessin ser revocats. Que no tenguessin càrrecs ni nomenaments indefinits. Que un procés participatiu -intern o universal– no eximís un governant de l’assumpció de responsabilitats sobre el compliment del seu programa ni l’execució de la seva acció de govern. I, sobretot, que la participació no es limitàs a l’elecció de les fotos del candidat presidenciable o el cartell de les festes patronals.
És important tenir-ho clar, perquè el que per alguns és burocratització, en realitat són garanties democràtiques essencials. La democràcia moderna ha de moure fitxa. Això és massa evident. Però cap endavant, no cap enrere.
Els principals valors de la democràcia són, al meu entendre, dos: en primer lloc, l’innegable progrés moral i material de les societats democràtiques; i, segon, la protecció dels més febles –dels que no tenen tanta facilitat per participar directament o permanentment, per exemple–. L’imprescindible i inajornable aprofundiment participatiu no hauria de representar, en cap cas, un retrocés ni una renúncia en cap d’aquests dos aspectes.
