Desembossada finalment la situació política de Catalunya –o com a mínim allunyada la possibilitat d’unes imminents noves eleccions– ara hauria de ser el moment de repensar el procés –no el Procés– que ens ha duit fins aquí i, sobretot, dissenyar la millor manera d’avançar a partir d’ara.

Deia Francesc-Marc Álvaro l’endemà de l’acord in extremis que ha fet possible la investidura de Carles Puigdemont, que ara la prioritat és “eixamplar la base social partidària de la secessió, perquè un 48 % és una xifra molt important però insuficient per saltar la paret”. I la seva recepta és clara: “Més múscul i menys velocitat”. No sembla mala divisa, tot i que el pèrfid dàmocles dels 18 mesos, dificulta la lucidesa i la serenor de cor, que semblen més imprescindibles que mai.

I, si dins tant de remolí, i tant de cos a cos, i tant de full de ruta centrifugat, i tanta estructura d’estat per construir, hi ha qualque moment per a la reflexió estratègica, jo sí que pens que valdria la pena prendre una mica de perspectiva i pensar com ha anat tot plegat del 2008 ençà.

Per recordar, sobretot, que la fortíssima crisi econòmica mundial va provocar múltiples reaccions civils que, a poc a poc, varen anar agafant forma de resposta política arreu d’Europa i que, a Catalunya, el projecte polític emergent, que es va visualitzar amb més energia i coherència i que va saber aglutinar més voluntats, va ser el de l’emancipació –preciosa paraula, per cert.

A partir d’aquest moment, l’eix nacional va ocupar tot el panorama polític català, de manera que totes les forces polítiques només es definien o situaven respecte d’aquest únic eix i, a més, les forces que s’oposaven al Procés, demostraren una total incapacitat per bastir un projecte polític propi més enllà de, precisament, l’oposició al Procés. “Un NO sense projecte”, en paraules de Ramoneda...

En definitiva, l’eix nacional ha arraconat a Catalunya l’eix social i, consegüentment, molts de temes han perdut pes en l’aparador del debat públic com, per exemple, la gestió de la crisi, les mossegades a l’estat del benestar, els reptes socials, les polítiques d’austeritat, l’eixamplament de les desigualtats, la metabolització de les retallades...

Les coses són com són i han vengut així perquè, segurament, no podien anar d’una altra manera. Res a objectar. Ara, però, sembla arribat el punt d’aturar-se a respirar i a “agafar múscul” i a mi, francament, no se m’ocorre millor manera que reintegrant l’eix social a la política catalana per fer que més gent es pugui identificar amb el Procés i el pugui sentir com a propi. Són els signes del temps i els ecosistemes polítics no existeixen o, en tot cas, no resulten gaire recomanables. Hora de parar l’orella.

I encara més. La política actual té un tercer eix, el de la “nova política”. I Catalunya no en pot quedar al marge. Això també en llastraria –crec– l’avanç.

La nova política –tant l’epidèrmica com la subcutània– és el nou eix emergent que sedueix i genera confiança a importants contingents de votants –especialment joves, però no només joves–, que ja no es poden sentir atrets per altres formes més encarcarades i distants. El Procés –cap procés, de fet– no ho pot ignorar. Un altre eix, per tant, que urgentment s’ha d’incorporar al camí cap a l’autodeterminació.

Ah, i no cal patir tant pel suport de la burgesia a la secessió. Això també són fantasmes d’altre temps.