Per qüestions professionals, he estat una temporadeta reinstal·lada mentalment a la Generació dels 70, rellegint alguns autors i trescant una mica en la bibliografia sobre la matèria. Supòs que encara és prest per fer-ne una anàlisi amb la distància suficient perquè és un moviment, més que contemporani, coetani, i molts dels autors i autores rellevants continuen escrivint i publicant.

Diria, però, que comença a sedimentar una visió retrospectiva d’aquest fenomen literari amb una certa música negativa. No del moviment, entenguem-nos, sinó de la circumstància. Es parla sovint dels orígens humils, de les dificultats, dels problemes, de la injustícia permanent que començava a desvetlar la seva consciència social, d’una Mallorca que es perdia per sempre, de l’arribada d’un nou ordre que no acaba de resultar reconfortant... Autors obligats a l’autodidactisme, autores sotmeses al plus discriminatori de ser dones... Tot estrictament cert. No es pot negar.

Tot plegat fa aflorar l’inconformisme, la incomoditat vital, la inquietud... un cert personatge rebel, inadaptat. Una mica els Young Angry Man de ca nostra... És una resposta literària –bastant lògica d’altra banda– a un moment de canvi, de trasbals desconcertant.

A Mallorca, la Generació dels 70 va prendre unes dimensions inusuals, inesperades. Unes dimensions difícilment explicables a la llum de la precària trajectòria literària immediatament anterior. Absolutament impensables, atesa la demografia. Però va esdevenir. Incomprensiblement, però va esdevenir. Què podia haver passat?

Segurament moltes coses. Però, sobretot, acabava de saltar pels aires un orde immutable. Una fatalitat secular que, a Mallorca, predestinava tothom abans fins i tot del seu naixement. Els fills dels pagesos, pagesos; el fill del senyor, senyor.

I –amb moltes dificultats, segur– es va produir el miracle. Els primers mallorquins de la història que, sense haver nascut rics o senyors, podrien triar alguna cosa. Estudiar, formar-se, llegir; sortir de l’illa, triar una professió; escriure, escriure en català; tenir idees pròpies, expressar-les, defensar-les, escopir-les, si era el cas; establir relacions personals més lliures, dissociar la vida afectiva, la sexualitat, la reproducció... De vegades, fins i tot, essent dona...

S’acabava d’instal·lar a Mallorca un mecanisme revolucionari, absolutament inimaginable només una dècada abans: l’ascensor social. I uns joves extraordinaris ho saberen aprofitar. Efectivament, un miracle.

Em sorprèn que el relat de la Generació dels 70 no posi l’èmfasi en aquesta gran victòria col·lectiva. Que no sigui la història d’uns éssers afortunats i el seu èxit rotund, definitiu, desafiant... Irreversible.