La productiva i recursiva polisèmia ha volgut que el procés d’emancipació de Catalunya sigui conegut arreu com “el procés” per antonomàsia. I és aquesta una feliç extensió i concreció de significat, perquè la política és, sobretot això: “procés”. “Procés” en el sentit de procediment, de praxi. De immediatesa. D’aquí i d’ara.

Aquesta és segurament la pedra de toc de l’avaluació política. Ens podem demanar si una proposta es bona, si és adequada, si és necessària, si és prioritària... però no podrem contestar la pregunta fora d’un context. Fora d’un aquí o d’un ara concrets.

La política és bàsicament seqüència, esdeveniment. Deia Giacomo Marramao, fa unes setmanes a les pàgines de l’ARA, que podem desenvolupar un projecte polític meravellós, podem fer una política d’organització quotidiana extraordinària, però si no tenim la capacitat de desxifrar els signes dels temps, el projecte polític més fantàstic es corromp i fracassa. Bàsicament, perquè no el podrem comunicar correctament, hi afegesc jo.

Percebre correctament els signes dels temps és vital per a qualsevol projecte polític amb vocació de majoria social, amb voluntat d’hegemonia estructural i amb l’objectiu d’ocupar la centralitat política.

I si aquests són –com sembla– els grans reptes del procés català –majoria, hegemonia i centralitat–, desxifrar els signes dels temps esdevé crucial per al moment polític català. Consolidar i avançar, naturalment. Mantenir, enfortir, convèncer i seduir, per descomptat. Però amb la mirada fixa en el present, en el moment, en el que ens envolta, en les percepcions i les preocupacions de la gent. El “to see whatever common people see”, de la cançó de Pulp.

I és aquí on Catalunya haurà de fer un esforç per encarrilar els grans mainstreams. Els locals i els globals. Ni el món ni la gent necessiten un estat més. El que necessiten és una nova manera d’estar al món. Una aportació rellevant a l‘ordenament de la vida pública. Una contribució decisiva a l’imparable progrés de la humanitat. Aquesta és la connotació que donarà sentit a la nova República Catalana.

I en aquest escenari, és inajornable que Catalunya faci cara a la corrupció de manera decidida i que aquest debat s’expliciti sense complexos ni sordines, ni recances. Aquest seria un gran signe de maduresa, de normalitat, de fortalesa... Un autèntic signe dels temps.