Diuen que la política torna líquida. Com hi tornen les creences, les adhesions, les devocions, les emocions... És signe del temps, diuen. Un temps de TakeAway, de FastFood i d’usar i tirar. Un temps de fakes, de performances, d’art efímer, de sòlids moviments evanescents, de Trending Topics fugissers, i de teories filosòfiques que caben (que de fet han de caber) en 140 caràcters.

Considerar que el moment present és “líquid” implica contraposar aquest concepte al del “vell món”, el que es considera “sòlid” i al qual s’atribueix, per tant, un seguit de connotacions de primer nivell: coherent, fonamentat, racional... I establir aquesta dicotomia implica, també, sense dir-ho, una clara preferència pel model anterior i, sobretot, una inusitada alarma davant el perill d’extinció. El món que hem conegut –sòlid, perdurable, immutable...- sembla a punt de desaparèixer i això ens omple sovint de desassossec.

I tanmateix, segurament només som l’enèsima generació perplexa davant una nova realitat emergent; davant d’una nova manera de fer les coses i d’expressar-les. Des que el món és món –i els humans, matèria conjuntural– quina generació no ha pensat que les coses canviaven massa ràpid i en sentit no necessàriament positiu?

Ara, a més, sembla que la política ja no és líquida, sinó directament gasosa. Per això alguns critiquen de la irrupció de forces polítiques ignotes a tots els parlaments i consistoris. Per això n’hi ha que s’escandalitzen que votants del Partit Popular acabin votant posicionaments d’esquerra transformadora i ecosobiranistes, com en diuen ara. Per això n’hi ha que auguren que aquests vots són poc “sòlids” –ara en parlàvem!–, i que fàcilment poden tornar a transvasar en el pròxims comicis...

No entenc què volen dir exactament amb això. Ni exactament quin és l’objecte del lament.

Preferirien un panorama electoral immutable com el que hem tengut durant dècades –segles, de fet–? Preferirien que no poguessin aparèixer noves opcions? Que els vots conservadors quedassin ancorats indefinidament? Que alguns haguessin de resignar-se a un fat minoritari o testimonial in secula seculorum? Que els vots fossin de les ideologies, i no de la gent?

A mi em sembla bé que els vots transvasin lliurement en funció de la confiança que inspiren els líders polítics, o la satisfacció que genera la implementació de les seves polítiques. A mi em sembla bé que la confiança te l’hagis de guanyar permanentment. A mi em sembla bé que no puguis donar res per guanyat i que hagis de sortir a lluitar cada dia. A mi em sembla bé que tot sigui possible i que no hi hagi una veritat revelada ni un destí ineludible. A mi em sembla bé que els vots siguin de les persones i no de cap partit polític. A mi em sembla bé que el passat no sigui sagrat i que el futur no estigui escrit. Perquè tot això es comença a semblar, molt i molt, a la llibertat.

El comportament polític ha esdevengut gasós. Sí. I?