El vinent dia 8 de març es compliran 76 anys de l’assassinat per afusellament de Maties Meca Andreu, espòs que va ser de la meva tia Margalida. S’havien casat sols feia un anyet i busques.

No em puc imaginar fins on pot arribar aquesta terrible situació de magror de butxaques en augment, la depauperació de tantes persones, tantes i tantes famílies. La degradació dels serveis públics més elementals, més imprescindibles.

Llegesc als papers: “El Consell de Ministres ha aprovat la rebaixa del 21% al 10% en el tipus de l'IVA que s’aplica a les entregues d’obres d’art”. Ho acabava de manifestar la Vicepresidenta del Govern dona Soraya Sáenz de Santamaria. Afegint després: “La baixada de l'IVA s’aplicarà a obres d’art i altres objectes de col·lecció”.

Avui n’he de contar una de les que marquen un abans i un després dins la meva ginya d’opinador. No tenc record d’haver escrit mai sobre una feina ben feta de la Guàrdia Civil. Però el primer pic comencen, com deim pel Pla d’Enmig. Avui pertoca.

A Mallorca això de prendre’s les coses amb poc esment i fora empentes i ja arribarem si hem d’arribar, ho expressam exclamant-nos que ho fem amb pardaleria, ben entès, ja ho sabeu, que per aquí els pardals no volen. Ara sé cert que m’he explicat a bastament.

Ara que s’ha armat tot aquest rebombori amb els assassins que per mor d’una llei concreta que no té caràcter retrospectiu han hagut de ser posats en llibertat perquè legalment ja havien complert les seves sentències, normalíssimes irades protestes dels familiars dels assassinats/des, o violades, o ambdues coses, qualsevol d’aquestes absurdes conductes de segons quin personal indigne de la seva condició humana, deia, tot plegat per culpa de l’anulació, derogació, o allò que es digui de l’anomenada doctrina Parot seguint les ordres d’allà dalt, l’Associació de Víctimes del Terrorisme i altre personal afectat directament han protestat i protesten de forma tant irada com justificada potser, com a la fi infructuosa.

Quan jo era jovençà que ja em començava a afaitar i a adonar-me’n de les coses, badant una miqueta els ulls de veure-hi vaig saber que al meu poble, a pràcticament tots els pobles, hi havia aquell home, sobretot aquella dona, que per una màgia especial i potser una mica bruixa i tot, anau a saber, llevava els fics, desenfitava, feia un brou molt amarg que et curava el mal de dins la boca, aquelles bofeguetes...

Segons la meva opinió, els tres confits informatius més regalimosos, enfitosos i sols dolcencs pels masoquistes, d’aquesta passada setmana, són els que a continuació els repassaré per la mirada de la intel·ligència. Primer de tot va ser aquella notícia que deia talment: “Montoro agraeix als ciutadans la seva renúncia a serveis socials per estalviar”.

“Mira com balla la vella Winnie, / com trenca el ritme a cops de cor, / baten els peus com si al fons de la terra/ gemeguessin les antigues arrels”. Talment ho cantava en Lluís Llach l’any vuitanta i busques. I el Nelson Mandela romania empresonat per terrorista, com deien els poderosos blancs.

Acab de llegir la cremadissa de les portes de la seu del PP eivissenc, i no hi he estat gens ni mica d’acord, fotre, que això no és això, home. Com tampoc estic d’acord en cap tipus de violència vengui d’allà on vengui, mancaria. Sempre he sentit a dir que “al que alça la mà, li cauen les raons”. És una dita nostrada molt antiga aquesta. Violència mai. Tot s’ha de poder arreglar parlant.