“Mira com balla la vella Winnie, / com trenca el ritme a cops de cor, / baten els peus com si al fons de la terra/ gemeguessin les antigues arrels”. Talment ho cantava en Lluís Llach l’any vuitanta i busques. I el Nelson Mandela romania empresonat per terrorista, com deien els poderosos blancs. Mentrestant, els altres negres sud-africans sofrien en carn i sang totes les garrotades, totes les singlades, totes les bales de l'apartheid. Dominats i dominadors, l’eterna, maleïda història. Madiba, sempre amb aquell somriure agre dolç tan seu, romania empresonat. Molta sort dugué que els amos de la quarterada no li fessin pell. No mancà gaire.

I ara se’ns ha mort l’heroi. Ho he dit bé: no s’ha mort: se’ns ha mort. Els homes com Mandela formen part del moll de l’os de la humanitat, de les essències del gènere humà més definitiu, més autèntic. I si tenia defectes, que en tenia, ara no és temps ni moment d’orejar-los.

Poc abans del comiat que s’havia de fer al personatge difunt a un estadi futbolístic, el President Mariano Rajoy va i amolla que: "admira sobretot del senyor Mandela el seu sentit de concòrdia i unitat nacional" (graponem Catalunya-Espanya que cosa queda), i sobretot, afegí com a màxima experiència personal de les cerimònies aquelles tan solemnes, que “el més rellevant de tot havia estat que l’acte de comiat es feia en el mateix estadi on la selecció espanyola de futbol es proclamà campiona del món l’any 2010”. En dues paraules com deia aquell: “im presionante”. Profunditat de pensament, claredat de ment. Tenim un President que no ens el mereixem.

“Dansant trepitja el temps de l’infortuni/ en què els lleons foren engabiats, / negre és l’orgull, negra és la bellesa/ si ho proclama la Winnie amb el seu cos exaltat./ I aquesta dansa no hi ha qui l’aturi, / ni bancs ni racistes, / ni la brillantor dels diamants...”

Sí, se’ns ha mort el Tata d’allà baix i ara començaran a aflorar tots els problemes que ell sabia mantenir travats curts. La violència fruit de les injustícies entre d’altres, els mil reptes de la desigualtat. M’agradaria anar errat. L’agressivitat, l’ardiment d’uns negres que no han après a beure’s els menyspreus, la perillosa i “capdefavenca” (ara em sembla haver inventat una paraula) actitud dels blancs que, posats fotogràfics a part, encara es senten superiors als indígenes, entre altres coses perquè són posseïdors d’un percentatge altíssim del capital circulant.

I molta de la feina feta pel Nelson se n’anirà a porgar fum. Com la decència i visió del qui llogà a l'intèrpret del llenguatge de signes per a sords que, amb aquella carona d’arquebisbe ben berenat enganà a tots els de l’organització i es plantà su-allà, al costadet mateix dels caps d’estat més importants del món fent comèdia barata... Després sembla que ha declarat que foren els àngels del cel que posseïren el seu enteniment i li feren fer la cosa. Degueren ser els mateixos àngels del campionat de futbol del senyor Rajoy, un suposar.

Gabriel Florit i Ferrer.