Qui no pot segar, espigola

No em puc imaginar fins on pot arribar aquesta terrible situació de magror de butxaques en augment, la depauperació de tantes persones, tantes i tantes famílies. La degradació dels serveis públics més elementals, més imprescindibles. O sí, però em neg a acceptar-ho, no vull inflar-me el cap amb el que pot passar quan la majoria del personal no tengui ni ungles per aferrar-se a l’emblanquinat, que no manca gaire, no creguin, com queda a bastament demostrat amb el succeït que a continuació us faré avinent.

Es posin així com vulguin no són delinqüents, són genteta afamegada, necessitada, encegada per la necessitat, la fam. “Jutgen a dos ancians per robar una llauna d’anxoves d’un euro”. Mirin, no, això no es fa home, no es comet, s’obvia, es fan els ulls grossos, es mira cap a una altra banda, se’ls parla i se’ls en posen dues més de tonyina dins la butxaca i apa, bon profit. Malgrat que “segons l'empresa l’ancià amenaçà al guardià de seguretat amb el gaiato”, imagina’t. Fins i tot si també fos vera que “el supermercat argumenta que és la tercera vegada que ocorre i (segons ells) provocaven una situació tensa a l’establiment”, imaginau-vos, na Carme de 92 anys i n’Urbano de 87 provocant una situació tensa amb una llauna d’anxoves a la mà camí de cases a sopar una micoia, a pegar una 'mossegadeta' per evitar anar-se’n al llit amb la panxa completament buida... És terrorífic, absurd, demencial. L’acusació demana al jutge per a ells quatre dies d’arrest domiciliari. Per les suposades ofertes de gaiato a l’autoritat, hem de pensar i creure, perquè per la llauna d’anxoves, bona nit si et colgues. I, un suposar, aquest jutge els deu haver aconsellat que comencin a “trobar-se” les anxoves a un altre supermercat d’ara en endavant. Succeí a Madrid, però no citen el barri ni el nom de l’establiment. Ben alerta. N’estan empegueïts, sembla. Ho taparem, deuen pensar, en la seguretat de què perdrien clients a les totes si se sabia. Això no treu cap ni trellat. El darrer en sortir que apagui el llum i tanqui la porta.

Gabriel Florit i Ferrer, febrer 2014.