algo de nubes
  • Màx: 20.14°
  • Mín: 13.46°
18°

Una eixida a la batalla de l’Ebre

He llegit als diaris que aquests dies fa 75 anys de la fi de la batalla de l’Ebre, aquella malifeta històrica que s’endugué a l’altre món devers 30.000 joves segons les cròniques, i m’ha vingut a la memòria una història ben digna de ser contada.

Ja fa una bona embosta d’anys, potser una vintena o més, a la vetllada d’un sopar de matances vaig tenir l’oportunitat de conèixer i viure en directe potser una de les experiències més vitenques i deixondidores de la meva vida. El sopar era a ca l’amo en Joan Siquier “Marxandet” i madò Catalina Riera “Perla”, de Petra, que com que el cosí germà de la meva companya Neus, en Jaume Dam, quan en va ser el temps i moment es casà amb la seva filla Margalida, cada any compartíem dia. I taula, és clar.

Aquell any, ocasionalment també comparegueren a l'eixida els pares d’en Jaume, el conco Ventura Dam i la tieta Matilde Castillo, naturals i veïns de Roda de Ter (sí, el poble de l’estimat Miquel Martí Pol; serveixi també el present com a tribut a la seva memòria, ara que n’és temps i moment). I res, ens asseguérem per sopar i ben a prop de nosaltres o feren també els dos consogres, el Joan i el Ventura. Resultava que ambdós havien fet la guerra del 36, però en bàndols oposats, l’amo en Joan amb les tropes rebels i el Ventura amb les republicanes. Ells dos que, ja dic, seien dues cadires més enllà de la meva, no pararen de parlar d’aquells temps tan rebecs, de situacions difícils de les quals se n’havien pogut sortir, dels riscs que havien vists tan propers, la fam i la son, el brunzir, el saluet que feien les bales quan passaven arran d’orella. Allà on ho vaig passar més fotut va ser a la batalla de l’Ebre, digué “Marxandet”. Uep, aquí se li alçà l’orella al Ventura, jo també hi era, replicà, no me’n parlis, sí que ens ho féreu passar puta, sí, i per on paraves tu?. Un poc per tot, li contestà Joan, però sobretot cap a lo darrer, entre Gandesa i Villalba dels Arcs. I jo també, cony, replicà el Ventura, mira que si m’arribes a fotre un tret, tu! Jo quasi mai disparava als homes, ara que ja ho puc dir, afegí l’amo en Joan. Record que tot una horabaixa que em vaig passar rebentant les taronges d’un hort que hi havia a l’altra banda del riu... No en vaig deixar ni una..., tenia una punteria, jo...!

I al Ventura que se li posaren els ulls com platets: com, què dius? I això era just baix de Gandesa? Sí. Al costat d’una casa amb un fasser molt alt? Sí. Hòstia tu, rere les marjades de l’hort érem tres els que havíem de sopar d’aquelles taronges i tu ens les vas fer miques, cabró...! I riguérem. Tota la taula esclafí. Sobretot en veure la cara de sorpresa i penediment de l’amo en Joan “Marxandet”.

Ja no hi són cap dels dos, però el seu record d’homes de bé, sí que hi és, romandrà sempre dins el meu cor. Bons pitots. Bona gent. Ventura, Joan, partíreu i em deixàreu gust de poc al paladar. Em revé l’enyorança.

Gabriel Florit i Ferrer.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per leiB, fa mes de 10 anys

Idò mon pare em contava que quan en Bayo va desembarcar a Mallorca, al seu germà major i al mateix temps el seu padrí jove, ja que era 19 anys major que ell, el varen obligar a conduir un camió ple de soldats cap al front de Manacor (pensau que fa quasi 80 anys hi havia pocs xofers disponibles). El fet és que ja tenia 38 anys, casat i amb uns quants fills però no va tenir més remei que anar-hi perquè sinó l'haguessin afusellat.

Un cop arribaven al front, de cop i volta sentiren trets i xiulets de bala per tot arreu, aturà el camió i tothom va escampar com va poder i ell s'arrufà darrera una roca i es tapà el cap amb les mans. Quan va alçar-lo va trobar-se encanonat amb un parell de fusells dels soldats republicans.

La seva sorpresa va ser que en lloc de disparar-li o fer-lo presoner varen demanar-li si volia passar-se al seu bàndol. Ell, amb tota sinceritat, va dir-los que si no fos per la dona i els fill no ho dubtaria un segon però que no podia deixar-los sols.

El fet és que el deixaren marxar i se n'anaren desitjant-li sort.

Recordau que va passar amb les infermeres que no embarcaren quan es retiraren els republicans.

Això va fer que quan obligaren mon pare als 20 anys a allistar-se l'any 37, tenia pensat, que si l'obligaven a anar al front a la península, passar-se al bàndol republicà a la primera ocasió que tengués ja que també havia viscut l'afusellament d'un grapat d'homes del seu poble pel sol fet de ser d'esquerres i això que havia de deixar sa mare viuda a Mallorca.

Malgrat no desplaçar-lo a la península, sí que va haver d'anar a Menorca i em contava que cada matí els soldats de la seva companyia havien d'anar a afusellar gent, però que el dia que va tocar-li a ell es va lliurar perquè tenia sedes, pel fred, a les mans i no podia disparar.

Quan m'ho contava, passats més de 60 anys, encara tenia la llagrimeta a l'ull i la satisfacció de no haver hagut de fer-ho.

El llicenciaren i el tornaren a cridar 2 vegades, quan va começar la 2a guerra mundial, i em relatava que, després de 6 anys a l'exèrcit, si l'haguessin cridat un altre cop hauria fuit a l'estranger malgrat estar envoltat d'aigua.

Puta guerra !

Valoració:0menosmas
Per Silvia, fa mes de 10 anys

Dons a mi ma recordat l'historia de la meva família; el meu tiet que no he conegut va morir a dita batalla .Ell no volia anar, pro per por de repressió i va anar. I alla va quedar,el darrer dia de guerra,Deixant dona i dues filles, una de 15 mesos i l'altre de dos mesos .
Axó es el que porten les guerres,desgracies penes i morts.Un record per tots els morts.

Valoració:-1menosmas
Per uno que pasaba, fa mes de 10 anys

Pequeño (y conmovedor) homenaje a los involucrados en una guerra fratricida. Personas normales y corrientes a las que les tocó luchar en un bando como les podría haber tocado en el otro. Simplemente personas.

El naranjo me ha recordado la historia de un familiar que estuvo en la batalla del Segre junto a los veteranos del Ebro. Durante su instrucción fue un fenómeno en el campo de tiro pero, inexplicablemente, fue incapaz de causar una sola baja en el bando enemigo... Se subió a un camión que huía a Francia, y allí se quedó, enfrancesado con una francesa, hasta que la guerra volvió a buscarle durante la ocupación nazi. y juntos se fueron a la Argentina. No quiso volver nunca, en parte por miedo a que lo llamaran coberde. Yo le considero un héroe , y así intento transmitirselo a mis hijos.

Valoració:-8menosmas
Per mallorquin, fa mes de 10 anys

Pues a mí me parece una bonita historia. Por una vez ...

Valoració:3menosmas
Per "historiador", fa mes de 10 anys

¡Toca ferro!. Las batallitas del abuelo cebolleta de hace... 75 años. Asi no avanzaremos nunca. Ahora solo falta que salga el mallorquin quintacolumnista de turno y nos largue lo que ocurrió hace 300 años que tanto gusta sacar a pasear a esa gente. El día que tenga humor y ganas, les cuento la batalla naval de Formigueres (siglo XIII). Islotes frente a la costa de Calella de Palafruguell donde la flota francesa fué derrotada por la aragonesa al mando de Roger de Lauria. Si no os gusta esa, tengo otras. Si hay que mirar al pasado, se mira de verdad.

Valoració:-36menosmas
Per Escalivat, fa mes de 10 anys

Hermosa i impactant història. Enhorabona, m'ha agradat que la compartissis.

Valoració:11menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente