Avui n’he de contar una de les que marquen un abans i un després dins la meva ginya d’opinador. No tenc record d’haver escrit mai sobre una feina ben feta de la Guàrdia Civil. Però el primer pic comencen, com deim pel Pla d’Enmig. Avui pertoca. Mirin, un matí de la setmana passada, un bon esplet de sineuers despertàrem amb la mala experiència de trobar les nostres furgonetes amb un vidre romput i escurades a voler les que portaven alguna cosa d’interès. No va ser el meu cas que, com que no hi duia res que valgués un gafet, res no se’n dugueren. Vidres per tot, això sí. I les molèsties, la feina i la despesa conseqüents de la reparació urgent, que semblava voler ploure.

Primerament vaig trobar que havia de donar part a la policia per allò d’alertar-los que es passejava pel poble un delinqüent trencador de vidres de cotxes. En Julià de la Policia Municipal em va dir que allò no era exactament feina seva i que havia d’anar als de la Benemèrita a denunciar-ho. I que em posés tranquil perquè no em podrien atendre fins tard, que furgonetes violentades aquella nit n’hi havia haguts a raig i roi. Set catefes.

Així ho vaig fer. Em vaig presentar al quarter de la G.C. devers les nou i mitja del matí i un guàrdia em digué que hi havia llista d’espera per això del denunciar, que em podrien atendre devers migdia. A les dotze i un poc un guàrdia em prengué nota i redactà la meva denúncia. Molt amable i parlant mallorquí de Binissalem, l’uniformat anomenat Antoni per més senyes, m’abundà en la informació que aquella nit havia estat molt retent en això dels vidres romputs i els robatoris a les furgonetes, sobretot de caixes d’eines i altres estris. I que es donava el cas que abordaven a les furgonetes perquè normalment no duien alarma i els cotxes, sí. Ah, punyeta! El migdia ja duia fetes com a una dotzena de denúncies, l’home. Feia cara de cansat. Havien anats molt feiners aquests lladres fills de set pares. Bé, després d’un tracte molt amable i en la nostra llengua variant binissalemera, ens acomiadàrem amb cordialitat.

La sorpresa va venir després de dos o tres dies quan vaig rebre aquesta cridada telefònica: Escolti, que és vostè don Gabriel Florit Ferrer? Sí. Idò miri, som de la Guàrdia Civil de Sa Pobla que li telefonam perquè va denunciar que li havien romput un vidre d’una furgoneta així i així, i com que hem agafat el lladre, hem anat tornant als seus propietaris els materials que havien estat denunciats com a robats. Sí, ja sabem que vostè va declarar que no li havien robat res, però com que retornat tot mos sobra un impermeable color verd i unes alicates grosses, hem pensat que potser podrien ser de vostè i no se n’havia adonat de la seva desaparició. I jo que no, que moltes gràcies però no. Amb uns ulls com a platets de cafè, jo, tu.

“Xapó” que diuen els francesos, veritat? Vaja eficiència i ganes de donar un bon servei! Enhorabona ben merescuda. I gràcies, ja ho he dit.

Gabriel Florit i Ferrer, gener 2014.