La calorassa ha agreujat malalties fins a extrems fatals, en alguns casos, i la ministra de sanitat apunta que podria haver estat pitjor: no hi ha hagut més víctimes «gràcies al sistema sanitari espanyol». Les cases veïnes de l'edifici on s'escriu això donen les gràcies públicament al senyor mitsubishi, tot i els efectes col·laterals de l'aire condicionat, sigui de la família que sigui: laringitis, otitis, i alguna altra afecció més o manco impronunciable. Per evitar tanta itis i reduir la factura elèctrica un 45 per cent -i, de retruc, minvar un granet d'arena la contribució a la saturació de les línies- rescatam, com cada estiu, un ventilador. Marca nothifixis, comprat en alguns grans magatzems l'estiu del 99, tal vegada. Blanc, de peu i extensible, amb tres velocitats: la primera, la més baixa, és la més emprada. Les altres dues resten inèdites perquè ja bastaran els tornados que patirem en arribar la gota freda. Fa capades cap aquí i cap allà, amb un ritme suau i sostingut, ara. En rescatar-lo d'un traster polsós tenia la reixella de protecció greixosa i plena de merdufa: posar-lo en marxa hauria estat com escampar àntrax per la sala. Per això li vam treure i la vàrem posar en remull amb rentavaixelles. Sense protecció, l'aparell fa un renou asincopat, asincrònic i inaguantable que va excitar la gelera, comprada en els mateixos magatzems, també nothifixis. El frigorífic fa ara la mateixa remor que el ventilador, per simpatia, fins i tot després d'haver-li tornat a posar la reixella al generador d'aire. Algú amb coneixements tècnics desvincula els dos renouots i apunta que a la nevera se li ha format gebre i que cal descongelar-la i tenir-la un horabaixa desenxufada, però tu i jo sabem que si després de fer aquesta operació deixa de xisclar com una porcella serà perquè en desconnectar-la de la xarxa li fuig la memòria. Tot passarà perquè no torni a sentir el ventilador pus mai. Al senyor nothifixis li encanta escoltar música de saxo. Quan sona Maceo Parker refresca més: estic segur que no és qüestió de l'instrument. És el jazz, el que li agrada, perquè tot ventilador vol ser, en realitat, un ventilador de sostre i compartir despatx amb unes cortines venecianes i un telèfon negre de baquelita. Per això quan no tenc res que escriure em pos un capell, unes retranques i substituesc el que sona a l'aparell de música per un vinil de Duke Ellington. I surt això. Un article-aire, perquè el ventilador aquest és molt absorbent. Primer va abduir la gelera, i ara ho intenta fer amb aquest tros de diari. L'he amenaçat moltes vegades amb substituir-lo per un tropicano; quan el vull fer xinxar pos Stan Getz i Joao Gilberto a l'itunes de l'ordinador, i comença a grinyolar com una roda de carro. És una llàstima que s'acabi l'estiu, haver-lo d'estojar -aquesta vegada el protegirem de la pols, la humitat i la merdufa amb una caixa o amb paper de bombolla-, així tindrem amb què entretenir-nos quan el rescatem l'any que ve...