Descendents dels jueus conversos, els xuetes, no havien pogut entrar en el camp de la literatura del segle XVIII, és a dir, en els corrents insulars de la famosa «Il·lustració», i això per causes discriminatòries i socials que tots coneixem. El fenomen cultural del Romanticisme, amb el seu ideari de llibertat, sembla ser la fórmula més adient per a tots aquells poetes dels quinze llinatges integrats, potser més que els cristians vells, en els postulats patriòtics de la terra que trepitgen. La «Renaixença» de la llengua i literatura catalanes en serà la plataforma de desferra i així, Josep Tarongí (1847-1890) recull la seva obra poètica en el volum que porta per títol: El trobador mallorquí, on com diu Llompart, dugué, a la soca comuna, una versificació àgil, fresca, vivaç, alhora que una certa riquesa de llenguatge. Curiosament, aquest Josep Tarongí, capellà catòlic, fou canonge del Sacromonte de Granada i destacà com apassionat polemista. Un altre membre del grup romàntic illenc fou Jeroni Forteza i Valentí (1846-1923), que exercí d'arxiver a Sevilla i València, essent al mateix temps, un apreciat poeta de jocs florals. De major relleu, potser, el germà de l'anterior, Guillem Forteza i Valentí (1830-1873), destacà com a crític literari i la seva poesia conté «accents personals d'autèntica emoció».
Un altre nom que no pot ser obviat és el del filòleg Tomàs Forteza i Cortès (1838-1898) que té una especial importància «per haver escrit la primera gramàtica històrica catalana fundada sobre bases científiques», a més de fer una poesia molt bella de caràcter històric i, també, líric i subjectiu. Un altre poeta descendent de conversos és Ramon Picó i Campamar (1848-1916) que ocupa un lloc destacat entre els romàntics mallorquins. Era de Pollença però visqué a Barcelona bona part de la seva vida, on tingué el càrrec de secretari del primer Comte de Güell. Sabent emprar en poesia una tècnica segura i eficaç, així com un llenguatge de gran vivor i puresa, va fer composicions molt dignes, com la que es titula Martiri de Ramon Llul. Així mateix són notables l'òpera Garraf amb música de J. García Robles, i dues peces dramàtiques, Cor de roure i La filla del Segador. Més important, ja sia per ser un gran promotor de la «Renaixença» com per la qualitat de la seva obra, és Marian Aguiló i Fuster (Palma, 1825-Barcelona, 1897), poeta, folklorista, bibliògraf, editor i moltes coses més. D'ell són aquests versos famosos: «Cap nació pot dir-se pobra/ si per les lletres reneix;/ poble que sa llengua cobra/ se recobra a si mateix»; i poemaris tan importants com Lo llibre de la mort (1899) i Lo llibre de l'amor (1901) a més de moltes altres composicions reunides en les seves Poesies Completes (1925). Un altre autor admirable, encara de la següent generació, és Miquel Forteza (1888-1969), un poeta que va saber renovar temes i formes expressives, però més que ser conegut per la seva valuosa obra poètica ho és pel seu estudi històric-sociològic Els descendents dels jueus conversos de Mallorca, publicat el 1966 i que despertà polèmica i sensació.
No manquen dins les noves promocions d'autors illencs, els que duen llinatges xuetes, però dins una perspectiva social que ja no és la mateixa d'aquells temps encara provincians i obscurs. Un estudi psicològic dels autors esmentats, sobre les seves vivències i els seus escrits ens aportaria, segurament, més d'una reveladora sorpresa.
