nubes dispersas
  • Màx: 13.58°
  • Mín: 9.19°
13°

A favor dels cercles amplis (II)

Continuació de l’article de resposta a l’opinió de Josep Fiol, ‘Ball de bot antirotlista’, publicada per dBalears.

3a crítica. Democràcia imaginària

L’article es demana: “És més democràtica una plaça de vint parelles, on hi ha vint persones que decideixen què volen fer, cadascuna segons les capacitats de la parella, o una plaça amb dues persones comandant dos rotlos de vint?”. Aquesta pregunta és retòrica, ja que en Josep ni s’ho planteja ni ho analitza. I potser li hauria anat bé fer-ho.

La meva tercera crítica a l’antirotlisme és la següent: aquesta pregunta és una falsa dicotomia. És a dir, que ens obliga a triar una de dues opcions quan en realitat no hi ha només aquestes dues opcions i quan, de fet, ni tan sols és necessari triar. M’explic:

Durant una ballada gairebé mai es manté el mateix nombre de cercles i de participants a cada cercle. Sobretot a les ballades concorregudes. I amb el nombre de parelles passa igual. Sí que pot passar que en una ballada amb molt poques persones (10 o 15) només una sàpiga manar, però aleshores el debat tampoc existeix, ja que la única opció és fer un rotlo o marginar a 8-12 persones. Però basta que hi hagi un parell més de persones i alguna més que sàpiga manar, que els grups canviaran cada poques cançons. Sobretot si hi ha fandangos i mateixes pel mig, ja que aquestes desmunten els rotlos que s’haguéssin pogut formar; quan la gent es torni a juntar, ho farà perfectament en grups distints. I si bé és cert, com afirma l’article, que hi pot haver nuclis de persones que es mantenguin fidels a una figura d’autoritat, no tendràs mai una ballada sencera amb dos rotlos de vint i cap parella o amb vint parelles i cap rotlo.

En filosofia, això que fa l’article s’anomena “falàcia de l’home de palla” i consisteix en el següent: quan vols atacar una opinió, t’inventes una versió falsa i especialment dèbil d’aquesta opinió, una versió que, en realitat, no existeix. Seria com si ara plantegéssim que quan la gent balla en parella només balla amb una persona durant la resta de la seva vida. En lloc d’atacar els rotlos pels seus punts forts, per allò que tenen a oferir i per les avantatges que tenen respecte el ball en parella, l’article prefereix inventar-se una plaça on 40 balladors es passen tota la ballada seguint a les mateixes 2 persones.

Així, d’aquesta tercera crítica, en trec una tercera conclusió: els grups que es formen a plaça no son sempre iguals, sinó que van canviant, i aquest dinamisme és una eina útil si cercam pluralitat i varietat. El que s’ha de fer és impulsar aquesta eina, i no donar-la per perduda plantejant hipòtesis que no es donen.

4a crítica. Camuflatge

L’article té un moment de misericòrdia: els rotlos no han de ser completament suprimits! Igual que a un espanyolista no li molesta gaire el català sempre que es quedi tancat entre les quatre parets de la llar familiar, a en Josep no li molesten els rotlos sempre que no s’escapin de reduits cercles íntims i esporàdics. Els rotlos petits, segons l’article, poden servir per dues coses: per la ja esmentada motivació de generar complicitats i/o per ensenyar.

La meva quarta crítica a l’antirotlisme és la següent: els rotlos no només tenen les dues utilitats que reconeix en Josep, sinó que poden servir, al menys, per una cosa més.

Quan ballam, ens exposam a un públic. Ballar en una plaça plena de gent ens posa en una situació de vulnerabilitat a la qual la majoria de les persones, al principi, no estan acostumades. Les persones més extrovertides i/o desvergonyides poden acostumar-s’hi ràpidament, i fins i tot pot ser que aquesta exposició sigui un alicient per ballar a plaça. Però les persones més vergonyoses o introvertides també tenen dret a sentir-se a gust a plaça. Si realment ens preocupés democratitzar el ball de bot, com sembla que és el cas d’en Josep, el que cercaríem seria fer aquesta experiència el més suau possible per qui ho necessiti. Forçar les coses sol fer que la gent fugi i que les activitats les segueixin fent els quatre que ja hi tenen experiència.

Així doncs, la pregunta ara és: el ball en parella pot ajudar a suavitzar el xoc inicial de ballar en públic? I els cercles? La meva resposta és que tant una forma de ball com l’altra poden ajudar o poden perjudicar; cap de les dues és millor que l’altra en si mateixa, sinó que depèn de l’ús que se’ls doni.

En termes generals, quan ballam en parella som conscients que hi ha una sola persona completament atenta a nosaltres, mentre que en el rotlo hi pot haver més observadors però la seva atenció està dirigida cap altres coses.

Per això, per una persona que ja té amistats a plaça, la parella pot ser una opció preferible: ser el centre d’atenció d’una persona coneguda o amb qui confiam pot resultar-mos menys violent que ballar envoltats de persones desconegudes en un rotlo. Però si la persona no coneix a ningú a plaça, o fins si hi té coneixences però no persones de confiança, la possibilitat de camuflar-se en un rotlo pot ser un alicient, i la perspectiva de rebre l’atenció exclusiva d’una parella dsconeguda pot fer massa respecte.

Això, tanmateix, no es limita a la gent que comença. Com a persona vergonyosa, intercanviar unes paraules amb la persona desconeguda que tenia devora mentre ballàvem en un cercle molt gran és quelcom que puc assumir, mentre que demanar a una persona igualment desconeguda si vol ballar en parella és quelcom que no faria mai. Si ja em costa demanar-ho a classe, on duim tot el curs siguent les mateixes 20 persones; preferiria entrar amb una estelada a un mítin de VOX abans que demanar a algú que no conec si vol ballar en parella. Bromes a part, el que vull dir és que els rotlos donen l’oportunitat de trencar el gel d’una forma més suau que el ball en parella, que pot ser més violent.

Crec que aquesta crítica que estic fent té molta relació amb la primera que vaig fer, on deia que a en Josep allò que el motiva a ballar ball de bot és generar complicitats però que això no té per què ser el que ens motivi a la resta. En aquella primera crítica mostrava que en Josep només era capaç de parlar des del punt de vista del que a ell el motiva, sense tenir en compte els diversos motius que puguin tenir les altres persones. En aquesta quarta crítica, crec que es fa evident que en Josep només és capaç de parlar des del punt de vista de la persona desvergonyida que sap ballar molt des de fa bastants anys i que coneix a tothom a plaça. No és capaç (perquè no ho intenta) de posar-se al lloc de qui està començant a ballar, de qui no coneix ningú a plaça, de qui és introvertit o de qui compleix les tres coses. I això és un problema, perquè si les persones més veteranes ignoren la diversitat de qui tot just comença i pretén que totes visquin el ball de bot com ho han fet elles, el que fan és generar un embut per on acaben passant molt poques de les persones que s’apropen al ball de bot.

Així, d’aquesta quarta crítica trec una quarta conclusió: no hi ha cap motiu per posar una forma de ball per sobre de l’altra per ella mateixa. Segons cada situació, el ball en parella serà una eina més adequada que el cercle o el cercle serà més beneficiós que la parella. Si realment ens preocupa fer més accessible i democràtic el ball de bot és imprescindible ser capaços de fer que sigui una experiència positiva i còmoda, que convidi a repetir i a progressar.

Melcior Llabrés, professor de filosofia i sonador de Rissaga.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.