nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Bon viatge pels guerrers...

Una imatge de Joana Maria Sampol i Mas. | Foto: Mercè Socies

Assabentat a misses dites del luctuós desenllaç, dimecres vaig anar al tanatori de Montuïri per retre tribut d’agraïment i homenatge a Joana Maria Sampol i Mas. Una gernació de familiars i amics s’arremolinaren en un acomiadament col·lectiu sentit i silenciós. Ulls humits i emoció continguda. La nostra cultura és llunya d’histrionismes i ploradores de lloguer. No és que no plorem, és que no ens agrada exhibir les llàgrimes. Defugim mostrar misèries. Vivim el dol sense grans efusions; amb discreció, íntimament.

Dissortadament, no havia parlat amb ella d’ençà del concert dedicat a Macià Manera. Viatjàrem al passat amb una divertida evocació de peripècies. Això va ser el juliol de 2017, i, per tant, no sabia que el cranc assassí l’hi clavaria les mordales. Un mal mal – deien – o un mal dolent. Com si n’hi hagués cap de bo! Amb tot, he sabut que ella va plantar cara i lluità fins al darrer alè. Recordar-la ara, pòstumament, m’obliga a retrocedir més de 40 anys en el calendari. Just després de les eleccions municipals i autonòmiques de 1983, el PSM va considerar catastròfics els seus resultats i la comissió executiva va dimitir en bloc. Amb la moral ressentida i un endeutament que, aleshores, semblava insalvable, va prendre força la proposta de liquidar el partit. Va ser aleshores quan, un grup reduït de persones, va assumir les tasques de gestió i organització del 7è Congrés. És just palesar alfabèticament els noms d’aquella gestora de salvació: Biel Camps, Miquel Ferragut, Jordi Fiol, Antoni Gomila, Bartomeu Mestre, Jaume Montcada, Rafel Oliver, Enric Rovira, Joana Maria Sampol i Norma Tolosa. Amb molta feina, moltes hores i molt d’humor, pràcticament en un any, quitàrem els deutes, visitàrem els pobles per reblanir ferides, ens entrevistarem amb persones rellevants per evitar desercions, ens férem ben presents a la campanya per a la salvació del Trenc («Qui estima Mallorca no la destrueix», «Tronc a qui trenqui el Trenc»...), recobràrem la publicació «Mallorca Socialista», impulsàrem «Ciutat Ràdio»... Quan aquesta emissora lliure, vent en popa, encara no havia fet dos anys, el governador civil, el madrileny del PSOE Carlos Martín Plasencia, ordenà el tancament. A la rua de 1985, amb na Joana Maria, enllestírem una gran ràdio de cartró amb la barra vermella de la censura i un text que la comparsa (tothom amb la cara pintada amb la famosa icona) cantava i feia cantar al llarg de la desfilada:

A Madrid, a Madrid, a Madrid!
Que se’n torni el governador!
Passa d’hora que els mallorquins
puguem cridar i dir:
Llibertat d’Expressió!

Aquesta facècia serveix d’exemple anecdòtic de la intensa activitat de carrer del partit. Enllestit el 7è congrés, la pràctica totalitat dels menystinguts membres de la gestora, satisfets però cansats, declinàrem la invitació del secretari general de continuar a la nova comissió executiva. Més enllà de la política, qui més qui menys tenia altres fronts oberts per dedicar-hi temps i energies. La creuada que va emprendre Joana Maria Sampol seria especialment fructífera. Amb la seva gran amiga Lònia Monserrat, còmplice, confident i sobrevinguda agermanada, protagonitzaren una aventura que, suara, reclama repicar les baules del reconeixement. Ambdues treballaven a Son Dureta i, conscients que era un territori on el català no hi tenia empara, estudiaren filologia per impulsar un servei lingüístic més que necessari. Legitimades acadèmicament, iniciaren la campanya. Foren moltes les vicissituds i tribulacions patides, però aconseguiren un primer objectiu. Els qui comandaven (dir-ne «les autoritats» seria un elogi immerescut) no havien previst la magnitud que representava aquella fita i no païren perdre el control. Tanmateix, els intents de barrar el pas i rebentar aquell gra que incomodava el sistema toparen amb la solidaritat d’Antoni Obrador Adrover (1951-2006). Havia estat director del centre sanitari i president de l’Acadèmia Mèdica. El seu suport va ser determinant. Per no detallar l’itinerari professional de les dues lluitadores, podem referir que ambdues, quan ho determinà l’edat biològica, es jubilaren en exercici laboral de l’espai que havien impulsat a favor de la llengua. Foren dues defensores dels drets lingüístics a la sanitat pública (fins i tot, més enllà d’aquest espai concret) que, des de la perspectiva que brinda la talaia del temps, han patit com les qui més en observar l’actual reculada per la pèssima gestió política que, per activa i agressiva, contra llei i raó, va més enllà de la desídia i de la negligència i constitueix un atac als drets lingüístics que profana la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb aquesta memòria al cap i al cor, quan deixava el cementiri del seu poble a l’esquena, vaig pensar que era molt trist no haver sabut de la malaltia per poder-la visitar i encoratjar-la en la lluita vital i, sobretot, per fer allò que no solem fer quan toca: agrair i valorar la seva aportació cívica i, malgrat no haver estat reconeguda com caldria, fer-li veure com ha estat d’important per a la nostra comunitat. Algú pot dir que ella ja ho sabia i que, d’altra banda, en el nostre poble aquestes manifestacions no són necessàries per implícites. Segurament és així, però abans de començar a recordar-la en l’absència, abans d’embarcar-se amb els guerrers que al seu poble són fidels, m’hauria agradat deixar clar de paraula allò que mai no li vaig dir.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Biel B., fa 6 mesos
Gràcies per les teves paraules Tomeu. Na Joana s'ho mereixia.
Valoració:6menosmas
Per mont, fa 7 mesos
Que reposi en pau!
Valoració:6menosmas
Per Toni F, fa 7 mesos
Una gran persona. Descansi en pau
Valoració:15menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente