algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

A favor dels cercles amplis (I)

Article de resposta a l’opinió de Josep Fiol, ‘Ball de bot antirotlista’, publicada per dBalears.

1a crítica. Introducció

En Josep comença demanant: “Per què ballam?”.

Aquesta pregunta es pot interpretar de vàries maneres. Ell l’interpreta de la següent manera: “per què el ball de bot que ballam actualment té la forma que té?”. A aquesta pregunta hi dona una resposta històrica: abans es ballava així; això ha evolucionat d’aquesta manera, i per això ara ballam aixà. I està bé saber d’on venim per decidir cap on volem anar, però per jo hi ha una cosa més important a l’hora de decidir un camí: la il·lusió que pugui generar-mos aquella ruta; els motius que ens pugui donar per recórrer-la.

És per això que a jo m’agradaria interpretar la pregunta “per què ballam?” d’una altra manera: “què ens motiva a ballar ball de bot (de la forma que sigui)?”. Crec que si del que es tracta és de debatre entorn les avantatges i desavantatges dels balls en cercle i en parella, aquesta pregunta donarà més fruits.

La dificultat que ens planteja aquesta pregunta és que no es pot respondre en primera persona del plural, “nosaltres”. En Josep balla per un motiu, jo per un altre i tu, potser, per un de distint.

Al seu article, en Josep no aborda aquesta qüestió directament, però ens permet entreveure al menys una motivació: generar “complicitat entre la gent que balla”. És una motivació elogiable i sana, positiva per la societat. I, segons l’article, la millor forma d’aconseguir-ho és en parella i, puntualment, en cercles reduits, ja que aquesta complicitat que cercam,“òbviament, no s’aconseguirà dins un rotlo de quinze, vint o més persones”.

La meva primera crítica a l’antirotlisme és la següent: la complicitat entre la gent que balla no és l’única motivació possible, ni tan sols l’única elogiable, sana i positiva per la societat.

En el meu cas, la perspectiva d’aquesta complicitat no és el que més em fa ballar. Ni tan sols afirmaria que sigui un motiu rellevant. A jo m’empenyen l’expectativa de l’exercici físic i el repte que presenta el ball de bot, tant a l’hora de no perdre el punt quan algú altre mana com en haver d’improvisar punts quan m’atrevesc a manar. També hi ha motius secundaris, com aprendre punts nous i l’experiència estètica de veure gent que balla molt bé. I estic segur que hi haurà gent a qui la motivarà senzillament passar l’estona, sense l’aspiració den Josep de generar complicitats ni la meva motivació més pròpia del kung-fu que d’aquest ball nostrat.

No cal dir que totes aquestes formes de viure el ball de bot son igualment vàlides i que pretendre posar-ne una per sobre de les demés només es podria fer des d’una profunda supèrbia. Vos imaginau que comencés a defensar que a plaça s’han de fer moltes més jotes ràpides que boleros lents perquè així el ball de bot s’adapta millor a la meva manera de viure’l?

Se’m podrà dir “si el que vols és fer exercici, ves al gimnàs”. I jo els podria respondre “si el que vols és fer amics, descarrega’t Tinder”. Però això seria absurd, una baralla infantil que no serviria per enriquir el ball de bot. Crec que té més sentit valorar les demés formes de viure el ball de bot com igualment vàlides, i no intentar que plaça estigui feta a la nostra imatge i semblança.

Així, d’aquesta primera crítica trec una primera conclusió: és perfectament possible gaudir d’una ballada sense la intenció de fer amics; i quan aquest és el cas, el motiu principal que ens dona en Josep per posar el ball en parella per sobre del ball en rotlo ja no ens val; cada forma de ball pot adaptar-se millor a una situació o una altra.

2a crítica. Dedins-defora

Però posem-nos un moment en la pell d’algú per qui generar complicitats és el motiu principal per ballar ball de bot. Això justifica posar el ball en parella per damunt els rotlos?

És cert que mentre es balla es genera algun tipus de complicitat: ni tan sols una persona com jo, que no va a ballar per fer amics sinó per fer exercici i aprendre nous punts, ni tan sols un amargat com jo pot negar que es genera algun tipus de vincle amb les persones amb qui es comparteix el ball. L’error seria pretendre que aquest vincle només es crea mentre es balla. És evident que fora del ball també es generen complicitats: abans de la ballada, comentant les expectatives; entre cançó i cançó, comentant la darrera jugada; i quan el grup acaba, fent valoració general.

La meva segona crítica a l’antirotlisme és la següent: les complicitats no es generen exclusivament mentre es balla i, fora del ball, les parelles no son més capaces de generar vincles que els rotlos.

Analitzem cada situació:

Quan hem ballat en parella, la conversa pot ser més íntima: pot ser que ningú més hagi vist aquell punt tan original, aquell intent d’enganar o aquella broma interna. I si gent externa ho ha vist, només han sigut observadors; no n’han participat. Això és una fortalesa en tant que té la capacitat de fer més intens el vincle, però també és una debilitat, ja que fa més difícil compartir l’experiència amb més gent si així ho desitjam.

Els cercles, per la seva banda, obrin la possibilitat de contrastar l’experiència amb més gent: tu havies vist abans aquest punt? A jo també m’ha agradat, però crec que m’ha costat més que a tu enganxar-lo. Jo havia vist una variant que fa així. Aquesta conversa, sobretot quan comences a ballar, és molt comú tenir-la amb tres o quatre persones alhora després de cada cançó. I si ets tan fàcil de sorprendre com jo, la pots tenir sovint i fins la fi dels temps. Poter no serà una conversa tan íntima com la de dues persones que han compartit una experiència exclusiva (o potser sí; depèn de amb qui la tenguis), però en poden formar part més persones, i la pluralitat també és sinònim de riquesa i complicitat.

Això evidencia un altre error que comet en Josep: considera que, com que en un rotlo gran no es pot generar un vincle íntim entre tots els membres, aleshores ja no son capaços de generar cap tipus de vincle entre ningú. Quan la realitat és que en els rotlos la gent es segueix relacionant i, per tant, generant vincles: vincles més superficials, potser, però també més plurals.

Així, d’aquesta segona crítica trec una segona conclusió: el ball en parella no és superior al ball en cercle en quant a generar complicitats. Cada forma de ball genera una experiència pròpia, i aquestes s’enriqueixen mútuament.

Melcior Llabrés, professor de filosofia i sonador de Rissaga.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.