S'atribueix al genial davanter que fou del Barça Samuel Eto´o la frase “he de córrer com un negre per guanyar com un blanc”, o quelcom de semblant. Diuen que Eto'o va tenir un problema important a l'hora de començar a jugar a futbol a Europa: no estava avesat a jugar amb calçat. Dit d'una altra manera: a la seua Nkongsamba nadiua, l'home (l'al·lot) jugava a futbol delcalç. I veure el seu peu embolicat amb una mena de guant de pell no li acabava de fer el pes. Ràpidament, emperò, li varen explicar que aquí havia d'anar calçat, que era un peatge que calia pagar, que no podia ser a primera divisió jugant descalç. I Eto'o s'hi va apuntar disciplinadament. No li recava portar el guant al peu per treure-li la pilota a Iker Casillas de la mà i clavar-li un gol de pura despistamenta. Corria com una gacel·la (com un negre, per dir-ho com ell mateix) per poder pegar-se de colze amb l'aristocràcia blanca i passar per un d'ells. Si no fos que parlau mallorquí, diria que sou negre...

Avui hi ha diverses escoles de futbol a tota la demarcació de Litoral, al Camerum, on ubicam geogràficament la pàtria d'Eto'o, Nkongsamba, pagades pel futbolista, que ha fet massa diners. O, en qualsevol cas, molts més del que ell tot sol podria gastar d'una manera mínimament sana. Tots fessin com ell!

El record de la gacel·la camerumesa, que corria com un negre (i que ho deu continuar fent), per empassolar-se daikiris a beach clubs de luxe com un blanc greixós i lletós em duu a fixar-me en una jove promesa del futbol. A mi el futbol m'agrada, ho dic entre parèntesi, entre d'altres coses perquè serveix per traduir a mode civilitzat la vella pràctica de la guerra. Com molt bé ens feia observar, quan estudiàvem literatura medieval, el gran Anton Maria Espadaler, els equips que ara es duen bé amb el Barça se solen correspondre amb antics aliats de l'època medieval, mentre que els que s'hi duen malament solen coincidir amb potències rivals. Bé amb Gènova i malament amb Milà, o així. La història de la literatura medieval ens entrava molt millor entenent els tripijocs del Barça i les seues relacions internacionals. Sempre fa menys mal que escuixin en Piqué que no que se'ns carreguin en Roger de Llúria en un mal pas.

Deixem el parèntesi i tornem a la promesa. Em refersc a un home que es diu Moriba Kourouma Kourouma, natural de Konakri, cosa que a la majoria dels lectors no els deu aportar un cabdal especialment significatiu. Sí que els entrarà més si dic que se'l coneix com Moriba a les televisions espanyoles i com Ilaix Moriba a les catalanes. Si a Espanya alguna vegada li diuen el nom artístic ho solen pronunciar “Ilais”.

El Barça de Koeman (fixem-nos que, a l'hora de fer la guerra, real o simbòlica, els catalans sempre hem fitxat holandesos amb esperit de victòria: Roger de Flor (Roger van Bloem), Roger de Llúria (Roger van Lawrien), Johan Cruyff, Fank Rijkaard, el mateix Ronald...) pot encaixar bé amb l'esperit de recuperació i de superació. L'amic Miquel Costa diu que els entrenadors holandesos saben gestionar bé la presència de jóvens a l'equip. S'acaba de demostrar amb la brillant victòria a la Copa (dita del Rei, entenem que volen dir d'un tal Lionel, de llinatge Messi, com deien fins i tot els diaris de Madrid Marca i As l'endemà de l'esdeveniment). Els jóvens es poden espanyar molt fàcilment. I no per culpa d'Espanya, que tampoc no l'hi hem de carregar tot, sinó per culpa, estrictament de la seua edat. Una vida fàcil amb èxit, al·lotes guapes, diners a dojo i festa extrema pot portar a la catàstrofe de qualsevol carrera esportiva.

La joventut sol ser atrevida i pressumptuosa. Els jóvens se senten totpoderosos. Passats els anys, encara em puc recordar en els meus vint. Tot estava per fer i, sobretot, tot era possible. El temps ajuda, al cap i a la fi, a posar les coses a lloc, i a tornar-nos més mesurats i menys iconoclastes. Per això, el més probable, quan surt una figura emergent, és que s'espanyi. Pensem en tots els jóvens que despuntaven, en l'esport, en la ciència, en el món acadèmic, i que han acabat en no res, en pur foc d'encenalls. Tenir èxit massa aviat sol resultar un problema de grans dimensions. Perquè de vegades és més difícil gestionar l'abundància que no pas la misèria. L'èxit juvenil és molt perillós, extremadament perillós. Per això, entre els jóvens que despunten a aquest Barça hereu de les Vespres Sicilianes (salut, Laporta!), vull posar el focus en Moriba Kourouma Kourouma, Ilaix de nom artístic, perquè a Konakri devia jugar descalç, i perquè als quinze anys li va fer un gol al Reial (Real) Madrit (Madriz) des del mig camp.