Felip VI (o, com diria aquella, Felipe ueve palito) ens té acostumats a vessar-la, i afegir-n’hi una no hi fa res. Diumenge passat, a Logronyo, en plena celebració del Dia de las Fuerzas Armadas, va fer un brindis xocant: «brindemos por lo que nos une: España». N’estàs segur, rei, que la cosa va així? Perquè a mi no em pareix precisament que hi hagi consens sobre això d’Espanya, sinó ben al contrari. Ara mateix, Espanya deu ser un dels elements que està creant més divisió dins una part de la societat dita «espanyola». El Borbó mateix hi ha contribuït poderosament, deixant la meitat dels catalans fora de la seua apreciació com a «súbdits» propis, o com a ciutadans del propi país.
Podem dir que Espanya uneix la gent de JxCAT i d’ERC amb la de Ciutadans i del PSC? Espanya amalgama els de la CUP amb els del PP? Fins i tot m’atreviria a dir: Espanya fa coincidir en un mateix patriotisme el volàtil i anguilós PNB amb els partits dinàstics? I el BNG, Compromís pel País Valencià, MÉS (per Mallorca i per Menorca), se senten units per això d’Espanya? Tanta ciència-ficció arriba a entendrir.
Però sí que hi ha elements que uneixen ideals i partits tan aparentment difícils d’unir. Per exemple, al Parlament europeu, el PDCAT de Puigdemont i els Ciutadans d’Albert Rivera comparteixen grup parlamentari (l’Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus). Partits tan aparentment difícils d’unir com el PDCAT i Ciutadans coincideixen... a Europa. Allò que els uneix no és ni Espanya ni cap idea ni cap model territorial factible dins aquest àmbit, però diuen coincidir en el liberalisme i això els ajunta a Europa.
Al Parlament europeu, així mateix, el representant d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ara Catalunya en Comú) comparteix grup parlamentari amb els dos diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un diputat que sempre computa com a «unionista» als diaris de Madrid pot compartir grup perfectament amb dos diputats inequívocament independentistes. Els uneix Espanya? Evidentment, no. Els uneix Europa.
De la meua experiència al Parlament europeu, puc recordar l’amplíssima coincidència amb Vytautas Landsbergis, de Lituània, Valter Dombrowskis, de Letònia, o amb Lazslo Tökes, de Transilvània (Romania), tots ells del Grup Popular Europeu. Partidaris del dret d’autodeterminació, independentistes dels seus països (dos d’ells independents des de l’última dècada del segle passat), amants de les seues respectives nacions i europeistes convençuts, ens trobàvem en un projecte comú que es diu Europa. Això ens unia i ens uneix.
Per tant, pens que el Borbó hauria d’afinar una mica més a l’hora de brindar. Per no vessar-la sistemàticament.
