S’usa molt de fa una temporada el mot repensar, afegit d’algun concepte com és mallorquinisme, sobiranisme o els ja denostats catalanisme, nacionalisme o independentisme. Les paraules denoten i connoten. Hem cregut que si baratam el terme feim desaparèixer les connotacions que ens incomoden i que podem denotar de bell nou, com si res no hagués passat; però som a la parada de les cebes (dit en llenguatge partforanista).
Si hem de repensar, implícitament volem dir que ja hem pensat i que no ho acabam de tenir clar. Per tant, estam encara en un estat de pensament líquid. És bo, a priori repensar. Però qui s’ho ha de repensar tot deu ser perquè no ha solidificat cap principi o convicció que podria defensar a ultrança en qualsevol context; això és manca de solidesa ideològica. De res ens servirà creure que ens hem trobat, si pel camí del retrobament hem perdut tot allò que cercàvem. Podem repensar les passes, però no el camí; podem repensar les formes, però no el fons; podem repensar amb qui, però no el que.
Em ve a la memòria una trobada internacional d’improvisadors (glosadors del món) a la Toscana, en la qual Gustavo Guichón, payador argentí, va dir: “la primera función del payador es la defensa de su lengua” i va afegir: “entre muchas otras”. És per la funcionalitat que són vives les coses, i ens pertoca a tots fer-les funcionals; però si oblidam “la primera función” de poc valdran les “muchas otras”. La tradició no és res més que la innovació contínua a partir de la coneixença de la mateixa tradició. Idò, si em permeteu l’analogia, la sobirania és la necessitat imperiosa d’alliberar-nos del jou d’un estat que ens menysprea de totes les formes possibles, a partir de la coneixença dels trets diferencials que justifiquen la mateixa sobirania. La pertinença a la nació catalana i el substrat cultural i lingüístic que se’n deriva és el que hem de tenir clar i són els trets diferencials de què parlam, sense els quals seríem un poble més de la nació castellana que ja estaria sobiranament representat. La necessitat imperiosa d’alliberar-nos del jou de l’estat espanyol és per mor de la manca de sobirania fiscal, econòmica, cultural, energètica, medioambiental, etc. És aquí on hem de repensar el discurs i construir un relat sobiranista. És aquí on hem d’inventar fórmules per seduir i integrar totes les persones que viuen i resideixen a Mallorca. Però el que hem d’extirpar d’arrel és el rotllo de l’espanyolisme ranci; perquè, mentre l’Estat comandi, Mallorca no serà el que vulgui ser.
La sobirania és un concepte polític del segle XVI elaborat per Jean Bodin. Defineix el poder d'un estat. Lapidàriament, sense concessions: "imprescriptible, perpetu, irresponsable..." Aquesta fórmula ha tingut un èxit tan gran que ara mateix no existeix territori ni població al planeta que no estiguin sotmesos a aquest domini tan absolutament arbitrari originalment.
Aquesta idea monolítica continua essent la prevalent. I certament s'ajusta al sentit primigeni del concepte.
Quan Pujol i Ibarretxe començaren a parlar de "sobirania compartida" era per a assolir més poder, com una tàctica que els permetés guanyar espais de decisió política. Però no per a parlar amb propietat etimològica i semàntica real del concepte.
Quan Ada Colau parla, com fa avui el meu admirat Xurí, de "sobirania fiscal, econòmica, cultural, energètica, medioambiental" el que aconsegueix, trossejant la concepció original, és posposar la independència. Segurament la intenció de la batlessa de Barcelona, no la de l'autor de l'article.
El que cal tenir clar:
Sobirania = Independència.