D'ençà les eleccions de desembre la política estatal ha entrat en una fase d'evident desgavell. Per ara, no es veu de cap manera com es podria conformar una majoria parlamentària per investir un president i un govern més o manco estable.

Per què és tan difícil aconseguir l'acord? La meva hipòtesi és que la política espanyola des de la transició sempre ha estat dominada per un bipartidisme que ha jugat a la polarització i a l'erosió de l'adversari caigui qui caigui, i caigui el que caigui. L'esperit d'estat, de consens en temes essencials ha brillat per la seva absència. Si aquesta manca d'altura no ha estat més enlluernadora és per dues raons fonamentals. La primera perquè la potència del bipatidisme, que a un sistema proporcional fins ha aconseguit diverses majories absolutes, feia poc visible aquesta impostura. La segona és el paper dels anomenats nacionalistes perifèrices que durant anys han sabut arribar a enteses i donar estabilitat.

La transició va ser una excepció, i una excepció que va ser possible, entre d'altres raons, pel moment històric i perquè existia un partit excepcional que era la UCD, i encara que el PP ha tengut temptacions diverses de declarar-se hereu d'aquell partit centrista, el cert és que per conformació, per cultura, per tradició no es pot equiparar un a l'altre.

Exemples d'aquesta polarització n'hi ha moltíssims. Per jo el més cridaner és la política antiterrorista. A un estat colpejat per atemptats terroristes seguit seguit que no hi hagués un consens entre els grans partits en aquesta qüestió diu molt sobre quina política es fa i quina capacitat d'acord hi ha. Lògicament n'hi ha molts més d'exemples. El referendum de l'OTAN. O les mesures imposades per Europa per evitar el rescat en temps de Zapatero. De fet, si ens demanam en quina qüestió hi hagut consens jo no sabria contestar.

Durant el debat d'investidura den Pedro Sanchez va sorgir un altre pic aquesta realitat. Cada partit a la seva bolla, pensant en els seus interessos, tensant la corda i cercant el desgast de l'adversari.... I aquesta ha estat la tònica habitual durant anys i més anys. Es veu que la nova política no inclou canviar això. De fet, el que s'ha fet en un cert sentit és empitjorar perquè s'ha col·laborat activament a excloure les crosses nacionalistes...

Certament en política les coses canvien ràpidament. I el que ara es veu impossible després esdevé una realitat. De totes formes, som de l'opinió que l'opció més versemblant, almanco en aquests moments, són unes noves eleccions. En aquest escenari des de les Balears ens hauríem de demanar si l'aposta és continuar apostant per partits d'àmbit estatal. El correctiu de la darrera contesa, almanco als partits d'obediència balear, ens haurien de convidar a la reflexió i a una aposta per una llista de país. Llista de país que crec que només seria possible si la societat civil la vertebràs i la lideràs. Veurem com evoluciona tot plegat.