L'abril de 1904, Maura i Alfons XIII comprovaren a Barcelona i Palma com creixia la consciència de catalanitat. D'acord amb la tradició borbònica, calia atiar l'esquarterament i, dia 2 de desembre, un decret reial ordenà l'exhumació a València del cadàver de Jaume III per a ser traslladades Palma. El 18 de març de 1905, el Pinzón, escoltat pel Nueva España i el Numancia, desembarcà les restes i, sota la representació reial del Conde de España, es dipositaren a la Llotja abans de dur-les a la Seu. Un equip mèdic examinà les restes: al cadàver li mancava el cap, vuit vèrtebres i un peu. La crònica del dia abans a València ofereix una dada que delata que l'empelt del morat i del castellet ve d'enrere: "Al subir la urna al cañonero, junto a la enseña nacional se izó a media asta el pendón morado de Castilla sobre les barras de Aragón". Tot plegat, destapa les intencions: crear una icona de l'anticatalanisme. Quina qualitat oferia Jaume III per a ser enaltit mig mil·lenni d'ençà de la seva mort? Alfons XIII, Maura i els botifarres el presentaren com a víctima de l'imperialisme català. Una falsedat històrica gegantina que no s'aguanta.
Set anys després, l'any 1912, l'Ajuntament de Palma acordà fer un monument a la plaça de Joanot Colom, davant de la Porta Pintada, per on va entrar Jaume I a la ciutat. L'any 1915 Enric Clarasó mostrà l'escultura d'un almogàver i se li demanà que hi afegís la del Conqueridor. El conjunt resultant s'inaugurà el 20 de gener de 1927. Ideològicament, Jaume I i el seu besnét Jaume III representen dos móns antagònics. Si el primer és un símbol d'èxit i d'unió, el segon identifica la desfeta. I era la desfeta allò que calia mitificar. Així, dia 17 d'octubre del mateix any, s'inaugurà a Llucmajor una estàtua en bronze de l'escultor Josep Maria Camps que representa la mort de Jaume III. L'acte, presidit pel capità general en representació d'Alfons XIII, va concloure amb "vivas al Rey y a España" (La Vanguardia, 18-X-1927). La pluja d'aquell dia, en plena dictadura de Primo de Rivera, va deslluir l'acte, però les cròniques enlairaven un rei víctima d'una invasió catalana, quan l'invasor havia estat ell.
El maig de 1946, en ple franquisme, s'inauguraren solemnement a la capella de la Trinitat de la Seu les tombes de Jaume II i Jaume III, obra de Frederic Marès. Tres anys després, dia 25 d'octubre de 1949, coincidint amb el 600è aniversari de la mort de Jaume III, per iniciativa de Gabriel Alomar Esteva, autor d'una barroera Historia de Baleares que reflecteix l'antítesi del pensament del seu germà Antoni Ignasi i del seu cosí Gabriel Alomar i Villalonga, es va inaugurar una creu, obra de l'arquitecte anticatalanista, a l'espai on hi va haver la batalla. Al peu s'hi gravà la llegenda Tui memores tui. Tot una declaració irònica, perquè, de "tui", Jaume III només en va tenir de lloguer i seria post mortem quan la manipulació de la història n'hi conferí algun. És el cas de la poetessa Maria Antònia Salvà, la qual, tal com va fer amb Franco, glossà Jaume III i els dos monuments. També és el cas del terrorista Jaime Martorell, condemnat per dos atemptats criminals i propulsor d'homenatges al peu de la creu de grups gonelles que han merescut l'elogi i el suport de Llorenç Vidal i Antonio Alemany. Encara que a la llengua li facin dir el que volen i que el paper aguanti qualsevol mentida, mitificar Jaume III és una impostura. Qui vulgui enaltir un bon rei té en Jaume I, qui vulgui enaltir un heroi a qui el poble va fer líder té en Simó Tort Ballester i qui vulgui enaltir un màrtir, defensor de la llibertat i de la pau, té Emili Darder, però Jaume III ni va ser un bon rei, ni va ser cap heroi, ni tampoc cap màrtir. Usar el seu nom en va certifica l'estultícia dels qui presenten un ambiciós com a víctima. La mort, en una batalla que va generar, va ser la culminació d'un regnat nefast i perjudicial per Mallorca.
A la segona meitat del segle XX, l'evidència va esvair Jaume III com a referent, perquè tal com va passar en vida els mallorquins no el seguiren. Els anticatalanistes intentaren fer una bandera d'Alcover, però aviat abaixaren veles. Sense figures on aferrar-se, dia 30 de juny de 1972 el Diario de Mallorca publicà un manifest, signat per Pep Gonella, nom del protagonista d'una cançó popular. Les cartes de l'emboscat delataven l'intent de secessió contra la unitat de la llengua i una crítica contra l'Obra Cultural Balear. Es va dir que el pseudònim encobria Lluís Ripoll, però ell ho negà i Moll li va acceptar. Una anàlisi més acurada dels escrits apunta cap a una possible acció conjunta de tres noms ben relacionats. El primer seria Antonio Alemany, director del diari que publicà les cartes. El segon seria Josep Zaforteza, President d'Editora Balear (titular del Diario de Mallorca) i avui de la Fundació Jaume III. El tercer seria Llorenç Villalonga. Els arguments i els noms que fa servir Pep Gonella coincideixen amb els desbarats exhibits per Villalonga en els articles anticatalanistes. Les rèpliques raonades, sobretot les de Francesc de B. Moll, desfarien les estupideses del personatge fins que es retirà. D'aleshores ençà, les darreres dècades han nascut i desaparegut grups defensors de "lo nostro", fabricants de "gramátikas histórikas y kulturas bâlèás" i associacions geomètriques (siguin "Sentros" o "Sírculos"). Com si pel fet de pixar creguessin ser uròlegs, pel fet de parlar es creuen filòlegs i mostren el llautó. Al final, el gonellisme no és altra cosa que l'anticatalanisme irracional empeltat a sang i a foc... i subvencionat! Res de nou! Indalecio Prieto destapà a les memòries que Lerroux era un agent, patrocinat amb fons reservats de l'estat, enviat a Barcelona pel president espanyol Segismundo Moret amb l'objectiu d'aixecar els obrers contra la burgesia i impedir que el catalanisme esdevingui l'element catalitzador que uneixi el poble cap a la llibertat. Ara, l'envestida de l'espanyolisme en totes les modalitats (catalunyesos, gonelles, blaveros, quintacolumnistes, lerrouxistes, "ciudadanos"...) és idèntica i, com sempre, a sou dels mecanismes de poder (el judicial inclòs, pobre Montesquieu!). La diferència és que l'esquerra fa cent anys va mossegar l'ham.
Les enquestes estan mal fetes.
Se ha de emprar Països Castellans en lloc de
Espanya i castellà en lloc de "espanyol".
Per exemple, demanar a un anglès o un escocès si
se sent més britànic que anglès o escocès ès un doi.
A un balear se li ha de demanar si se sent més balear
que castellà o feta la pregunta més precisa demanar-li si sent més mallorquí, menorquí o eivissenc que castellà.
També les enquestes confonen els termes
nacionalistes i independentistes. Tothom ès
nacionalista, però no tothom ès independentista.
Per exemple un nacionalista murcià pot desitjar
que Mallorca sigui independent i un
nacionalista mallorquí no vulgui que Mallorca
sigui independent.
Des de el meu punt de vista preferesc que
Catalunya, València, Múrcia, Granada siguin
independents i que no depenguin de Castella
i que Mallorca sigui independent i no me interessa
lo que opinin i vulguin els menorquins i eivissencs.