Mentre el menut de Menut – l'ínfim segons amb quins paràmetres es mesuri- es nega dins el tassó d'aigua que ell mateix ha disposat, un altre símbol – aquest no prohibit, ni vetat, signe de vida alegre- acaba d'engaltar un cop baix aels mallorquins i, subsidiàriament, al seu govern. Ens referim al de la Coca-Cola. Símbol d'opulència col·lectiva i individual. Moltes cases varen respirar alleugerides quan varen poder canviar l'atàvica pinya, beguda de poble, fins i tot de cafès de poble amb olor de serradís, a tabac barat i a escopinada proletària, per una noble, llustrosa i efervescent Coca-Cola.

Però en Gómez no ho sap, que també és un símbol la Coca-Cola car també és una representació sensorialment perceptible d'una realitat. I potser, encara que sigui de manera involuntària mai el vicepresident l'haurà encertada tan ben encertada.

Al món hi ha persones insignificants, la qual cosa no vol dir que no treguin pit i puguin ser alhora autocomplaents. Pagats d'ells mateixos. Persones que poden bravejar i sentir-se'n ben orgullosos fins i tot, després d'una memorable premuda, d'una defecació en tota regla, amb un punt de nostrament inclòs tal que, el resultat final, té contorns d'ensaïmada -sempre que el pendent de l'inodor permeti configurar-s'hi-. N'hi ha que només poden presumir d'això. Segurament en Gómez va sentir semblant plaer quan va veure parit – ell és incapaç sols d'articular-lo- l'article 3 de l'esborrany del Decret de Símbols. I si el va poder experimentar, el plaer, és perquè l'havia experimentat en primera persona, no simbòlicament; acompanyat segurament també de manifestacions sonores. (Incògnita: amb resultat final en forma d'ensaïmada?)

Però el que va ser incapaç de veure Gómez és que l'esmentat article, que defineix què és un símbol, és una tautologia. O una reiteració fins a l'infinit, com un joc de miralls confrontats. Perquè ignora que un símbol és una convenció. El símbol és per definició arbitrari. I un símbol pot ser representat per un altre símbol i així fins a l'infinit. Que allò que vol prohibir són les senyeres quadribarrades, cap problema. La imaginació popular és prou forta i perspicaç per treure símbols de símbols fins i tot de davall les pedres. Amb una cartolina groga de fons i quatre pebres de cirereta ja en tens un; combinant els colors Alpino, amb domàtiques de ramallet... n'hem tengut moltes mostres aquests dies. Mostres que no impliquen tossuderia sinó mostrar els colors a aquests governants censors que, incapaços de resoldre els problemes reals dels administrats, es dediquen a inventar-se bubotes, símbols de realitats inexistents i com uns vulgars Quijotes, i sense l'ajut de la saviesa de Sancho Panza, – en Bauzá estiradot ell i en Gómez menudó hi tendríen una retirada- es dediquen a envestir-los amb la mateixa fúria com si fos un problema real. I han armat – en sentit literal i figurat- tot un seguit de corifeus perquè diguin que el problema inventat és el real i és el corc número que cal combatre.

Però l'autèntic anagrama perniciós és el de la Coca Cola, car s'ha convertit en la representació sensorial d'una ingrata realitat. I farà bé el menut de Menut d'armar-se de capa i espasa, no cal que esperi el carnaval, i envestir tots els logos d'aquesta multinacional. I no diguem d'eliminar-la com a patrocinadors d'alguns concursos escolars. La Coca Cola és el símbol d'un fracàs. De com una multinacional, que obté molts de beneficis a les nostres illes, vol tancar la planta embotelladora. I si es queda, ho farà renegociant-ho tot: des dels impostos que vol pagar al Govern – i altres tractes de favor sense descartar una subvenció- fins als sous que pagarà, ai las!, als treballadors. I rere l'actitud pidolaire de la Coca Cola s'hi apuntaran altres multinacionals, especialment del comerç. I ho faran quan seran els amos de tot i hauran fet tancar totes les petites empreses familiars, autèntic teixit productiu. Què són més barats em direu?

Si tota la riquesa que es genera a les Illes revertís a les Illes, els governs podrien fer competitius els preus del petit comerç. Que les subvencions tretes en doblers d'aquí se la quedi gent d'aquí. Ara les exempcions volen cap a paradisos fiscals, l'aigua sempre va allà on n'hi ha molta. I mentrestant nosaltres pagam el combustible més car d'Espanya. Estranya solidaritat. Un símbol sense llei!

Rafel Crespí i Ramis