El bisbe de Vic, Torras i Bages, el mateix que havia escrit una obra contra la maçoneria i volia fer passar per boig Jacint Verdaguer i tancar-lo en un manicomi, emprenia una campanya pel "foment de pietat" de les al·lotes fadrines i no dubtava a emprar textos seus i d'altres autors. En una d'aquestes entregues massives d'estampetes, més de set edicions, hi posava un escrit seu, seguit, curiosament, d'uns versos de Verdaguer sobre la "noia cristiana". Versos que diuen: "Al carrer, grave i modesta;/ a l'església fervorosa;/ a casa mai ociosa,/ sobria a taula, al llit honesta;/ en mirar no massa llesta;/ en parlar considerada;/ en caminar, sossegada;/ a treballar la primera;/ a reposar, la darrera,/ i a Déu en tot resignada."

Pensareu que el que us oferia el poeta, si sou dones, era un ample panorama d'avorriment i frustració. Quelcom d'anecdòtic, només, si no fos pels textos de Torras i Bages:
"Donzelles qui ameu la puresa de la vida, la modèstia dels costums i sentiu el goig espiritual de la pietat cristiana immensament superior al goig del món (?) que avalota la imaginació i corromp el cor; ja sia que Déu us cridés a la vida religiosa, ja sia que Déu us destini a l'estat del matrimoni, sempre vosaltres, perquè així ho ha ordenat la Providència que governa la Humanitat... Dins de les famílies, vosaltres esteu destinades a mantenir-hi la suavíssima calor de l'afecte i de la pietat cristiana; i perquè sempre es conservi encesa dins de les cases la suavíssima flama de la pietat que dóna calor a tota la vida pública i social, per això, us exhortem a posar-vos sota la protecció de la Verge Maria, protectora de tot el jovent però especialment de les donzelles cristianes; imitant al propi temps son amor a la vida modesta i domèstica, al compliment de les obligacions de casa, als gustos suavíssims de la devoció que conforten la voluntat per a suportar les contradiccions de la vida."

Es curiós que en aquests textos l'adjectiu que més es repeteix és "suavíssim" i el substantiu, "pietat", els quals, per una banda, identifiquen feminitat amb feblesa i devoció amb claustre. Es demanava massa coses a la dona que, com Clara Campoamor i moltes altres, d'esperit avançat i democràtic, sabia fer del carrer i dels espais públics el seu fòrum de debat. Només dos camins s'oferien a una al·lota jove: fer-se monja o casar-se. Res de restar fadrina; cursar una carrera superior; entregar-se a les feines, fins aleshores reservades als homes; administrar empreses o lluitar dia rere dia per la superació personal. N'hi havia prou d'introduir-se dins els costums dels convents, aleshores amb constitucions pràcticament medievals, o contreure matrimoni i no tenir altre horitzó que fer content l'home i criar els infants. Però, pel bé d'uns i el mal d'altres, ha canviat. Vaja si ha canviat!