Ahir, a l'hora de dinar, circulava per l'autopista direcció a s'Arenal quan de cop s'incrementà la densitat del trànsit i ens obligà a reduir la velocitat fins a quasi aturar-nos. Tot apuntava a un accident i ens amenaçava de llarga retenció. Tan negre ho veia que vaig estar a punt de cridar per telèfon per avisar que arribaria tard. Però no ens acabàvem d'aturar. A poc a poc, però avançàvem. Llavonces, a mesura que em trontollava la convicció sobre la possible causa d'aquell embós, veia que desapareixia uns centenars de metres més enllà i ja no entenia res. Ni l'udol d'una sirena ni llums d'emergència ni res per l'estil. De cop, al terraplè del costat, vaig descobrir un camió bolcat i girat en direcció contrària. L'accident no era recent. Policia, ambulàncies, bombers (l'horabaixa vaig saber que hi havia estat necessària la intervenció d'aquests), ferits i testimonis feia hores que havien desaparegut de l'escenari de l'accident i ja no podien entorpir el trànsit. La retenció i l'acumulació de cotxes només tenia una raó: la morbositat dels conductors que els feia alentir la marxa quan passaven al costat del camió. Si, col·lectivament, mostràssim i demostràssim la mateixa curiositat pel coneixement científic, per la cultura i per la política que dedicam a les qüestions més morboses, ni la televisió s'ompliria de pornografia sentimental ni la classe política s'atreviria a dissenyar estratègies de comunicació basades en la distracció permanent. Mentre això no ens passa, patim una infecció via hertziana i els polítics ens assenyalen allò a què hem de dedicar el nostre interès, talment fóssim tots animalets sense voluntat utilitzats en un experiment conductista.
Ara mateix, mentre vivim focalitzant l'atenció en declaracions estúpides i actuacions més estúpides encara, un país aliat nostre, Turquia, prepara una invasió a l'Iraq que tant vàrem defensar al carrer davant la invasió nord-americana. Ningú no n'ha dit res perquè deuen entendre que els kurds són un problema intern de Turquia, fins i tot si tenen la nacionalitat iraquiana. Heu sentit cap veu contra aquesta agressió militar? No, ni la sentireu perquè l'agressor és una peça fonamental en l'estructura de l'OTAN i en l'estratègia occidental de construir ponts amb l'islamisme menys radical. Com tampoc l'heu sentida contra el setge que Israel ha posat a Gaza. Després de bombardejar l'any passat l'única central elèctrica que tenia la Franja, ara es preparen per tallar el subministrament elèctric a la població palestina que hi viu per escarmentar-la. Segons la doctrina del molt democràtic govern d'Israel, tota la població és coresponsable dels llançaments de míssils que els milicians de la Hamàs fan sobre territori israelià i, per això, se'ls ha d'assetjar tallant els subministraments bàsics, a veure si esclaten i canvien el sentit del seu vot. Els sionistes no estan sols: tot Occident ha decidit que els palestins, especialment els de Gaza, són terroristes perquè s'encaboten a votar lliurament Hamàs i els ha retingut doblers i negat ajuda. No sentireu veus irades ni els grans partits de l'esquerra ens convocaran al carrer per demostrar que Espanya és la mateixa que el 2003 va ser model universal de lluita pacífica contra la l'ús i l'abús de la força de les potències militars i la transgressió dels Drets Humans. Ara, hem de fixar l'atenció en collonades.
