Ahir tenguérem una altra dosi de natura en llibertat. El nostre petit món sense ensurts pateix cada vegada que es trenca una normalitat que molts ja creien segura al 100%. Aquestes coses no passen per aquí, pel paradís on podem berenar cada matí amb una desgràcia sempre que sigui aliena i al més allunyada possible. I passen. Podem entrar en un debat de si passen ara més que abans, si són l'avís del que ens espera amb el canvi climàtic «nobelat» recentment o si, pel contrari, el nostre àmbit climàtic té aquestes característiques variables i que les inclemències han marcat la memòria col·lectiva i els llibres d'història amb caps de fibló, riuades, sequeres, inundacions... Malgrat no sigui un fenomen meteorològic, la natura ens ha espantat amb diversos terratrèmols. El més important dels documentats va ser el 1851 i s'esbucà una torre de la Seu, diversos campanars i algunes cases. Fins i tot, existeixen referències d'un tsunami a les costes de Campos, el 1756. De fet, encara no fa tres anys del darrer moviment sísmic important (4 graus, segons l'escala de Richter) que tengué l'epicentre a Sant Joan i ja ningú ni ho recorda ni viu conscient que pot tornar a passar.
Aquesta contradicció entre la realitat, més o menys amenaçant, i la percepció de viure amb seguretat total és la causa que se sentin gairebé més dois que opinions. Quan el fibló del passat dia 4 ens agafà sense previsions meteorològiques precises ni, per tant, avisos ni alarmes a la població, molts no volgueren sentir la veu dels científics quan explicaven la sobtada conjunció de variables que daren com a resultat una tempesta imprevisible. Cridaren fort exigint més cura en els pronòstics i més dotació material per a millorar-los i es giraren, amb poc èxit "tot s'ha de dir", cap al govern Antich per acusar-lo de falta de previsió i d'incapacitat gestora per no haver advertit la ciutadania. Ahir, que la situació era semblant amb pronòstic de forts aiguats, se sentiren les mateixes veus perquè des de la Conselleria d'Interior s'avisà del risc i es creà, segons ells, clar, pànic innecessari. Si se'ns avisa de la possibilitat de desastre, encara que sigui petita, malament. Si no se'ns avisa perquè la possibilitat és tan real com petita, malament. Qualsevol cosa menys acceptar que vivim amb risc permanent. És la versió moderna del càstig diví que al llarg de la història (i encara ara per a molts) ha servit per explicar els ensurts de la natura. Abans, apuntaven al cel com a responsable de tot i aquesta por feia més grans els déus i més poderosos els seus representants terrestres. Ara, s'apunta al govern per tal de fer creure que no ens ofereixen la seguretat que altres ens oferirien. Altres, els tocats per la mà dels déus. Cal mantenir el cap clar i saber què és responsabilitat d'un govern "tenir els torrents nets, el clavegueram a punt, els serveis de previsió ben dotats, els d'urgències coordinats, l'educació preventiva desenvolupada i, fins i tot, la fluïdesa en l'ajut econòmic dels afectats" i què és un risc inherent a viure. Exigir responsabilitats quan s'hagin d'exigir i procurar que els ensurts ens agafin amb la muda neta, la panxa plena i les rialles sense hipotecar.
