Dimarts vinent, 27 de setembre, és un dia important. Per millor dir-ho, el Dia Internacional del Turisme d'enguany hi ha una destacada mobilització convocada –sota l'eslògan #CollapseTourismDay- a un seguit de ciutats que prenen part de la Xarxa SET de ciutats del Sud d'Europa enfront de la Turistificació (#SETnet). A Palma, dita mobilització –convocada per una trentena d'entitats i plataformes- es concreta amb una acció que de segur serà espectacular: Una cadena humana que envoltarà el Consolat de Mar. La cita és a les 19 h.
Aquesta mobilització, a més de coincidir al cent per cent amb els motius concrets de la convocatòria, em suscita la següent reflexió:
Després del daltabaix i gran avís que significà la pandèmia per a la via de creixement de monocultiu turístic de Balears i Pitiüses; una vegada demostrada científicament la insostenibilitat de l'actual model de més Tot Turisme (això i no altra cosa vol dir avui "desestacionalitzar"); amb la constatació de l'escreix de pobresa, risc d'exclusió social i esfereïdores desigualtats en els models econòmics i socials turistificats: com és possible que estem com estem?
Hom diria que l'esdeveniment excepcional en la nostra història autonòmica de dues legislatures consecutives de Govern progressista no ha servit per capgirar les estructures del TTI (Tot Turisme Illenc), és a dir, en gairebé vuit anys de govern nominalment d'esquerres no s’han engegat una veritable transició de decreixement turístic.
Per fer-ho cal prendre en consideració que la turistificació és quelcom més que un model econòmic i social d'aquesta etapa del sociòpata capitalisme global actual. És un complex constructe polític que modela consciències i sentits comuns. D'aquí plora la criatura! Aquesta capacitat modeladora de ments i d'ànima explica que el "vivim del turisme" –com eufemisme turbo conservador de "és allò que hi ha i ens hem de conformar"- hagi esdevingut en molt majoritari.
S'escau, doncs, recordar que, des de poc abans del triomf ecumènic del neoliberalisme, les disputes -d'allò que ara en diuen "guerres culturals"- sobre el que és possible o no ho és, i sobre preferències socials, han sigut generalment guanyades per la sociopatia ultraliberal. Per exemple, les idees de la molt neoliberal "escola austríaca" aconseguiren capgirar l'hegemònic sentit comú dels anys 50-70 del segle passat favorable als anomenats "estats del benestar". I així arribarem al duet Thatcher-Reagan.
Tanta sort que ara una bona part de l'acadèmia, de la societat civil, i dels moviments socials manifesten capacitat i voluntat de combat per a construir un sentit comú alternatiu a la dinàmica sociòpatica a de dependència turística . En la deconstrucció del constructe neoliberal del turisme, ens hi va la vida!
